Condons, goteres diplomàtiques i altres arxius orgànics
És possible que un dia recordem el 7 de desembre –quan Julian Assange, el creador de Wikileaks, va ser arrestat a Londres– com l’inici d’una batalla sagnant (tan definitòria de la nostra època com ho van ser al segle XVI la colonització d’Amèrica o les guerres de religions a l’Europa central) entre l’antiga comprensió democràtica i liberal del poder i la seva relació amb els mitjans de comunicació de masses i l’inici d’una nova teoria de la democràcia com un accés públic, no restringit, a la informació i a les tecnologies de producció de veritat.
És interessant aturar-se en els insòlits càrrecs contra Assange, que podrien donar lloc a una eventual extradició a Suècia o als Estats Units. Assange no ha estat detingut per les seves activitats al capdavant de Wikileaks, com va ser anunciat pel Congrés americà des que es van fer públics al juliol els documents sobre la guerra a l’Afganistan, sinó per “ofensa sexual”, i va ser reclamat per les autoritats sueques per dues acusacions de “coerció il·legal, assetjament sexual i violació”. Scotland Yard afirma: “Els càrrecs fan referència a dos trobades sexuals que, segons les dues denunciants, van començar de manera consensuada però que van deixar de ser consentides quan Assange no va utilitzar condó”.
No sé si Scotland Yard s’ha posat d’acord amb Benet XVI, però un condó no havia tingut mai tant valor geopolític. Tot i que Kafka ens va ensenyar que l’important no són els càrrecs sinó el mateix procés d’acusació, potser cal preguntar-se per què el govern suec i Scotland Yard han escollit entre totes les possibles acusacions la figura de la violació i el corol·lari del condó per empresonar Assange.
Els proposo que interpretem l’acusació contra Assange com la materialització jurídica d’una metàfora sexopolítica. Dit d’una altra manera, els governs nacionals han expressat com una “violació” contra la sobirania sexual del cos individual (de dues dones sueques) l’amenaça que per als límits dels cossos polítics dels estats nació ha suposat la possible difusió pública de més de 250.000 cables diplomàtics a través de Wikileaks. Aquest desplaçament és degut a la impossibilitat de traçar els límits orgànics dels actuals estats nació. Resulta més operatiu reclamar que el que ha estat violat és el cos individual (i, evidentment, quan es tracta del cos, només pot ser el femení).
Els estats nació actuals són ficcions decimonòniques amb uns límits que es veuen compromesos pel mateix accés a la globalització. En el capitalisme neoliberal dominat per relacions financeres de caràcter global i per ingents intercanvis de signes immaterials, dígits i informació, els límits del cos de l’estat nació no poden ser marcats de manera efectiva ni ser continguts per les seves fronteres territorials. Per dir-ho d’una altra manera: els estats nació funcionen avui com les línies aèries: cultiven, mentre volen, la il·lusió nacional –AeroMéxico segueix servint enchiladas amb carn i Air France ens convida a vi de Burdeus perquè el viatger segueixi creient que trepitja sòl nacional tot i ser als núvols–. Fer públic a internet el detall dels intercanvis diplomàtics (que no només mostra el lamentable estat de les cuines, sinó que també demostra que les enchiladas són made in USA i que el vi de Burdeus prové dels ceps sintètics de Dubai) desfà la il·lusió de la sobirania nacional i descobreix els menús globals de les diplomàcies nacionals.
El cos de les dues dones sueques és el cos escollit per simbolitzar la substitució del cos de l’estat nació –pur, cast, inviolable– que Assange (o Wikileaks) hauria ultratjat. D’aquí ve la importància simbòlica del condó. Follar amb condó, en aquest joc de substitució de cossos polítics, equival a haver obtingut els cables diplomàtics (una mena de fluid seminal dels governs) i mantenir-los en secret, preservant la fuga de la informació a l’espai públic. Això hauria estat “sexe consentit”, mentre que posar en circulació la informació de manera pública és amenaçar la immunitat i l’honor de l’estat nació i, de passada, la del cos femení. Heus ací el delicte: Wikileaks s’ho ha fet amb l’estat nació sense consentiment i sense condó. I la violació: Wikileaks està reconfigurant les relacions entre els espais privats i públics, entre la propietat i allò que és comú, entre la veritat i el secret, entre política i pornografia. El pas de l’Assange violador al Wikileaks terrorista serà simplement una qüestió d’extensió del domini de la metàfora.
