15/09/2019

Confondre el com i el què

4 min

No se sap exactament el dany que suposarà per al Regne Unit sortir de la UE, però s’ha estimat. Un 8% del PIB si no hi ha acord i entre el 4% i el 5% amb acord, segons el Banc d’Anglaterra i l’FMI. L’efecte per a la UE és més baix i més diluït per la seva dimensió.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El Regne Unit perdrà l’accés al mercat comú sense aranzels -és el 50% de les seves exportacions-, patirà la impossibilitat d’oferir serveis a l’interior d’aquest mercat -per exemple, les línies aèries amb capital majoritàriament britànic no podran oferir vols interiors a Europa tret dels que tinguin origen o destinació al Regne Unit, i això afectarà Iberia i Vueling-, haurà d’acceptar la pèrdua progressiva de la capitalitat financera que la City té avui a la UE, la dificultat per a la lliure circulació de persones serà un fet, es perdrà talent, es produirà la pèrdua d’accés als fons comunitaris per a R+D -el Regne Unit hi inverteix l’1,7% del seu PIB i la UE el 2,1%, així que la sortida de la UE li suposarà un esforç pressupostari públic per mantenir el nivell actual de recerca.

Fa 46 anys, des del 1973, que totes les lleis relacionades amb el comerç, la indústria, els serveis, la competència i la qualitat tenen origen a la UE. Milers de lleis hauran de ser adaptades i modificades. L’esforç legislatiu i administratiu serà llarg i tindrà cost. Un esforç de dubtós benefici, ser diferent en un món més globalitzat, un camí oposat al lògic i tendencial.

La sortida de la UE no té l’alternativa d’associar-se als EUA. El Regne Unit té una legislació socialdemòcrata en sanitat, ensenyament, comunicacions, regulacions tècniques i industrials, etc., i els EUA la tenen liberal i capitalista. Si el mercat farmacèutic britànic adoptés les pautes de l’americà, el seu sistema públic de salut, l’NHS, entraria en crisi immediatament i en fallida a mitjà termini. No es pot negar que a més de la poca fiabilitat i estabilitat que un acord comercial amb l’administració Trump pot suposar, arribar a un acord més enllà d’un simple tractat comercial no sembla plausible per la diferència de l’estructura d’ambdós mercats i per voluntat política del govern dels EUA, “America first”. Per al Regne Unit, parlar de substituir la UE pels EUA és una ficció.

El Brexit planteja dos problemes polítics al Regne Unit. El primer és decidir entre mantenir-se a la unió duanera amb la UE i evitar la frontera entre l’Ulster i la República d’Irlanda, o sortir-ne i estar obligat a reconstruir aquesta frontera acceptant el problema de ressuscitar l’antagonisme que va originar la guerra civil irlandesa -ningú en vol assumir la responsabilitat-. El segon és la independència d’Escòcia -per quedar-se a la UE cal separar-se del Regne Unit-. És difícil trobar un argument més sòlid a Escòcia per justificar la independència. ¿És això el que vol el Regne Unit?

El millor servei exterior d’Europa és el del Regne Unit, i sorprenentment ha estat exclòs de la negociació del Brexit. El servei d’informació més potent, amb 15.000 funcionaris, és l’MI5. L’exèrcit britànic és el més sòlid per professionalitat i experiència -no ha perdut mai una guerra, el país no ha estat mai envaït-. Podrien ser l’embrió, aquests serveis, de la UE que s’ha de construir. És un pèrdua d’oportunitat per al Regne Unit i per a la UE.

La política del primer ministre Johnson està mancada de fonament. Aquests problemes no li deuen semblar seriosos perquè ni en parla, i per a ell l’única qüestió que cal resoldre és com separar el Regne Unit de la UE tan de pressa com sigui possible, no fos cas que l’opinió pública es preguntés per les raons de la decisió. Es preocupa per com fer el que vol fer i deixa de banda preparar-se per a les conseqüències del que passarà si ho fa, de què fer.

Té un antecedent: el primer ministre Eden, quan va ser políticament derrotat a la crisi de Suez del 1956. El Regne Unit va perdre el control del canal de Suez, i ell se’n va anar de vacances al·legant que estava malalt. És un recurs. Conduir a l’error i perquè no et critiquin tancar el Parlament per imposar la teva decisió. Pot ser legal, però ho és tant com indecent.

El Sr. Johnson torna a cometre el mateix error que la Sra. May: decidir sense comptar amb qui té la clau de volta de la decisió, la UE. I encara més quan el Parlament ja li ha dit no a sortir sense acord. Si la UE cedís, es crearia un precedent: ho podrien repetir altres estats membres com Polònia, Txèquia, Hongria... La UE s’autocrearia un problema. És per això que és improbable que cedeixi. No considerar-ho, com fa el Sr. Johnson, és desconèixer el teu adversari. Aquesta és la primera condició per perdre en un conflicte: ignorar les casuístiques de la teva contrapart.

S’ha de resistir ara i, canviat l’entorn, buscar la solució. Un precedent és Roosevelt i la voluntat de neutralitat dels EUA als anys 30: l’opinió pública va canviar quan es van constatar les conseqüències de l’aïllament. Sembla que aquest és el camí, i també cap on porten les decisions del Parlament de Westminster, que el Sr. Johnson no vol perquè pensa-i així ho vol fer creure- que podrà negociar una bona sortida amb la UE. Ningú ho veu, però ell sí.

El poble té més seny que els polítics, el Parlament més que el govern. La solidesa de les institucions del Regne Unit poden salvar-lo del desastre, de la sortida de la UE sense acord, però no del perjudici que ja s’està fent a si mateix, el Brexit. Per a això caldria tenir un Roosevelt.

stats