Confrontació i negociació

A més d’haver votat no en la investidura de Sánchez, la dreta espanyola i el puigdemontisme (que defuig el terme dreta ) tenen en comú la seva aposta per la confrontació enfront de la negociació. Els uns volen espanyolitzar Espanya des de la fòbia a la diversitat: negant i assetjant la plurinacionalitat i el plurilingüisme. Els altres volen marxar d’Espanya com a pas previ i prioritari a qualsevol altra política: destruint per amputació el referent nacional d’una gran majoria d’espanyols i de bona part de catalans (si entenem que ho són tots els ciutadans que voten a Catalunya). La confrontació comporta polarització i fa molt difícil, per no dir impossible, la gestió política. Fa seu el lema “Com pitjor, millor”.

A més d’haver facilitat la investidura de Sánchez, l’esquerra espanyola i catalana (totes dues es volen dir esquerra encara que sovint no actuïn com a tals) tenen en comú la seva aposta per la negociació. Per tant, haurien d’estar disposades -i no dic que ho estiguin-a cedir en les seves posicions inicials. En un cas, reconeixent Catalunya com a subjecte polític a canvi de preservar la unitat d’Espanya. En l’altre, renunciant a la independència unilateral (ho admetin o no) a canvi d’aprofundir en l’autogovern respecte al seu moment de màxims i posar fi a la repressió i tot el que ha comportat. La negociació fa imprescindible la política i facilita la gestió del dia a dia perquè evita el bloqueig que deriva de la polarització. El seu lema seria “Com millor, millor”.

Però negociació i confrontació no són compartiments estancs. El catalanisme ha plantat cara -malgrat el seu profund tarannàpactista- responent a l’ofensiva involucionista d’un ranci espanyolisme. No hauria anat al xoc si no s’hagués fet marxa enrere en la tènue i ambigua obertura a la plurinacionalitat del règim del 78. El Procés és una reacció de dignitat davant un Constitucional que nega Catalunya com a nació i pretén subsumir-la en Espanya dissolent la seva identitat. La confrontació té sentit quan no hi ha alternativa o quan és possible vèncer a un preu raonable (i alguns diríem que és sempre massa alt).

Fora d’això hauria de ser només una estratègia per forçar la negociació, per crear prou problemes a aquell a qui t’enfrontes perquè li surti més a compte seure en una taula. Si no negocia -si només vol fer veure que ho fa-, caldrà tornar a plantar cara assumint-ne les conseqüències, però mai tancant la porta al diàleg, perquè només per la via del diàleg no es malmet la convivència.

El Suprem, la Junta Electoral i la dreta espanyola que s’hi ha parapetat fan tot el que poden i més per sabotejar una negociació que és el seu pitjor malson. Inhabilitant Torra com a diputat pretenen posar Torrent i ERC en una situació impossible, dinamitar la precària unitat sobiranista, posposar la inajornable gestió del dia a dia i donar ales a la repressió. Vull creure que el puigdemontisme no els ajudarà a aconseguir-ho.