El Consell de les Arts legitimat
Extret de la meva carta als Reis de la Cultura. Diari ARA, 10 de desembre del 2010: "Que el Consell de les Arts deixi de banda les picabaralles competencials".
Si no recordo malament, va ser Jordi Font qui va posar sobre la taula la idea de crear el Consell Nacional de les Arts i les Ciències. Era a mitjans dels anys 90 en el context de les reunions de cultura del PSC. La proposta es va recollir en el Llibre blanc de la cultura que va coordinar Ferran Mascarell i cal assenyalar que era força diferent de la que uns anys després va aprovar el Parlament.
Si se'm permet una certa ironia, donades les actuals circumstàncies, no deixava de ser una manera de voler influir en les polítiques culturals davant la perllongada etapa de poder convergent i en el benentès que els sectors culturals estaven, en la seva globalitat, alineats amb les esquerres catalanes.
El tret essencial de la idea original era crear un senat de la cultura entesa en el sentit més ampli, que tingués el caràcter emblemàtic necessari per atorgar-li una veu d'inqüestionable autoritat moral. No es tractava tant d'independitzar-la de la política, sinó de col·locar-la en la seva centralitat. Els principals instruments eren la redacció d'un informe anual sobre l'estat de la cultura, el suport econòmic i polític a projectes de gran excel·lència artística i la capacitat per influir en la gestió ètica de les polítiques culturals, sobretot a l'hora de nomenar alts directius. No es plantejava pas un repartiment de les tasques pròpies de la conselleria de Cultura ni una divisió competencial que fracturés els eixos que li donen coherència.
Després han passat moltes coses, entre altres, la manifesta voluntat del president Maragall de posar-lo en marxa i una tossuda reivindicació dels sectors artístics cansats dels constants daltabaixos dels programes de govern i ingènuament convençuts que la cultura i la política són coses diferents.
La realitat és que en els darrers dos anys el CoNCA (Consell Nacional de la Cultura i les Arts) ha perdut més temps afinant les tisores per acaparar el tall més gros possible del pressupost que no pas legitimant la seva posició davant dels agents del sector. N'és una prova l'escàs consens que ha generat entre els partits polítics que, amb la boca grossa o petita, parlen sense embuts de reconduir-lo. Cal dir que tenir un Consell de les Arts és un luxe per a Catalunya, una excel·lent oportunitat de magnificar el fet cultural col·locant-lo al bell mig del paisatge polític i social, però cal assenyalar igualment que no ho aconseguirà donant subvencions i reglamentant els ajuts als creadors. La creació és una part de la cadena de valor de la producció de continguts culturals i no pot ser independent de les altres peces que la composen, per això el primer objectiu de la conselleria de Cultura de la Generalitat ha de ser reconstruir un discurs que acobli tots els engranatges d'una única política cultural.
La guerra de poders a què hem assistit en els darrers anys era una mostra inequívoca de la debilitat de la conselleria i una fictícia vindicació de les demandes de les associacions artístiques catalanes. En realitat, una manifestació més de la falta de poder polític de la cultura en el segon tripartit i una trista manera de diluir en la vacuïtat l'objectiu de consolidar el sector cultural en l'ordre econòmic i productiu.
Però no hem de ser pessimistes. La creació del CoNCA és una bona notícia que ens torna a posar al capdavant de les polítiques culturals de l'Estat, exactament igual que anys abans ho va fer l'ICIC. Cal ajustar-lo a les possibilitats reals de la conselleria i a uns objectius sensats per tal que contribueixi a consolidar la trajectòria d'un sector que té molt a dir en el futur del país.
Una darrera qüestió. ¿Ara que parlem de reduir alts càrrecs, no tindria sentit reduir les despeses del CoNCA en la mesura que atorguen prestigi i autoritat cultural als seus membres, ja que es tracta d'un instrument per a la participació i la transversalitat de la cultura?
