Conservar la raó malgrat el temporal
Fa uns dies Antonio Garrigues publicava un article interessant sobre el futur de Catalunya. Amb el seu optimisme habitual, llançava diversos missatges, dels quals en destacaré dos: per a l'autor, el debat sobre el model autonòmic s'hauria de veure com una oportunitat, i sens dubte la crisi econòmica o fins i tot els "excessos" que s'han pogut produir no haurien de qüestionar la viabilitat d'un model que ha estat clarament positiu per a Espanya. En segon lloc, fent servir termes mariners es referia a dos nous moviments que comparava amb els de les ones del mar. D'una banda, al·ludia a l'onada de recentralització -que no només quedava restringida a grups conservadors-; de l'altra, a l'onada independentista, que en el cas català ha arrencat amb una força desconeguda i que arrossega una gran massa.
Se'm fa difícil continuar amb la metàfora de les onades perquè no sóc una experta en navegació; però com a mínim sé que l'alçada de les onades depèn del vent, i que creixen en funció de la força amb què bufa. També sé que un cop formada l'onada, les seves dimensions ja no depenen del vent sinó de la seva pròpia gravetat. De manera que crec que no serveix de gaire que ara ens preguntem com s'han format les onades, ni quina quota de responsabilitat hi té el vent.
El que sí que podem constatar és que ens trobem en ple temporal: els uns diran que naveguem amb un rumb incert, els altres tenen clar l'horitzó a assolir, però tots sabem que davant d'un temporal, el naufragi és el risc més important que cal afrontar d'entrada.
Les relacions polítiques són com les afectives: quan et refies de l'altre, ho fas a ulls clucs; quan arriben els recels, no dónes marge de confiança. Espanya -i aquí hi incloc totes les forces vives: govern de l'Estat, partit de l'oposició, societat civil- no és conscient de fins a quin punt Catalunya se sent incòmoda, recelosa, de fins a quin punt li ha perdut la confiança. Per tant, ens trobem davant d'un problema que no només pivota sobre la raó, sinó també sobre els sentiments, fet que ha desencadenat múltiples desencontres, greuges i deslleialtats. Només cal veure, per exemple, les airades reaccions al temporal que va desencadenar la trobada Mas-Zapatero contra el "privilegi català" al qual ha tornat a recórrer Espanya. Però d'altra banda, en la mesura que Catalunya té un sentiment permanent de "víctima", està creant una profunda dependència del problema, sense possibilitat de créixer, d'aïllar-se'n o fins i tot de prevenir futurs atacs.
En la criminologia moderna ha aparegut recentment un moviment anomenat "conciliació víctima-delinqüent". Les persones que, com jo, no creiem gaire en les presons, hem treballat en el concepte de justícia restauradora com una possible alternativa al sistema penal tradicional. El que es pretén bàsicament és que el delinqüent assumeixi la seva responsabilitat i que la víctima sigui "reparada" en la mesura que es pugui. L'experiència ens ha demostrat que en molts delictes -evidentment n'excloc les agressions greus- la víctima té la necessitat d'expressar el seu dolor i de transmetre com l'ha afectat l'agressió. Però també té l'oportunitat de reflexionar sobre com pot i com ha d'afrontar el futur. Per al delinqüent, saber que la víctima és de carn i ossos és un xoc molt profund, perquè implica enfrontar-se de debò amb el mal i els danys que ha produït. Crec que pensar en termes de reparació és, sens dubte, molt millor que fer-ho en termes de càstig i no només per raons humanitàries sinó també econòmiques.
¿I si traslladéssim aquest símil al camp polític? ¿Si penséssim, per exemple, en termes d'Espanya com a agressor i Catalunya com a víctima? Alguns s'escandalitzaran i em criticaran, potser perquè la comparació no acaba de ser del tot afortunada, però em serveix per il·lustrar que de vegades l'única manera de resoldre els problemes és intentar superar els atacs o greuges i treballar per unes relacions de futur que ens permetin construir, no imposar, un sistema de convivència pactat.
