Contra el conformisme brutal

Als que encara som fills de l’optimisme antifranquista, als que no ens podem desempallegar d’un pòsit d’idealisme, ens costa acceptar les derrotes del pragmatisme, del realisme. Ens reca donar la raó a Imre Kertész, que ens ha deixat aquesta setmana, quan descriu l’època actual com d’un “conformisme brutal”, d’una greu desesperança, d’un món abocat a nous conflictes bèl·lics. El terrorisme jihadista, l’auge de la dreta populista, el rebuig als refugiats... Tot sembla donar-li la raó. La veritat és que no podem menystenir el seu anunci d’una nova època de foscor perquè ve d’algú que va patir el nazisme, el comunisme i la frustració democràtica en l’Hongria autoritària d’Orbán. I tanmateix...

I tanmateix no podem caure en aquesta profecia derrotista. Kertész no ens va advertir del conformisme perquè ens conforméssim. Ell mai va deixar d’escriure a la contra, d’exercir com a individu profundament lliure. Com a jueu, com a hongarès, com a escriptor, no va acceptar ni la por ni el silenci sota cap totalitarisme. Tampoc nosaltres podem estar disposats a acceptar la deriva insolidària europea o, més a tocar, l’endèmica temptació autoritària espanyola.

L’Empar Moliner em va prendre l’altre dia les paraules: unim la nostra legítima reivindicació democràtica nacional al compromís global amb els refugiats, comencen ja ara a preparar un Onze de Setembre que mostri quin país volem. Que Europa entengui quina mena de gent som. Autodeterminem-nos en la solidaritat. Que la Diada sigui la culminació d’una campanya popular de gran abast, rigorosa i metòdica, imaginativa i pràctica, que uneixi societat civil i institucions a favor de les víctimes de la guerra de Síria. Que l’ANC no perdi més temps amb picabaralles internes. Desobsedim-nos tots sobre els terminis del procés. Passem a l’acció amb una gran acció que sabem que té sentit, que ens cohesioni més com a societat i ens faci comprensibles al món. Simplement fem-ho. Sense gaires càlculs. Fem-ho.

L’historiador Borja de Riquer acaba de reunir en un volum sobre la relació Catalunya-Espanya, Anar de debò (Rosa dels Vents), textos dispersos dels darrers anys. Hi defensa que el procés no té marxa enrere, entre altres coses perquè respon a una inèrcia de fa com a mínim dos segles. Resulta molt interessant el repàs dels intents catalans de regeneració espanyola d’inicis i mitjans del XIX: de fet, el sorgiment del catalanisme a finals del Vuit-cents ja és conseqüència d’aquells reiterats fracassos. Al final del llibre ens adverteix que el procés “serà força més llarg del que molts s’imaginen” i que “segurament haurem de recórrer a noves formes de protesta ciutadana, de resistència passiva o activa, i de desobediència civil”. És aquí on encaixa la idea de convertir Catalunya en terra d’acollida dels refugiats, de fer de la pròxima Diada un acte d’afirmació solidària. És una manera d’unir la nostra reivindicació històrica nacional amb una preocupació global de present i, alhora, amb un ideal de futur.

És una manera de combatre la temptació conformista d’aquells que creuen que el procés no s’acabarà mai o no s’acabarà bé, dels que veuen Europa abocada al fracàs, dels que només gosen compadir els refugiats. Italo Calvino, de qui ara s’ha editat per fi en català el clàssic Per què llegir els clàssics (Ed. 62), en un d’aquests textos de referència parla sobre l’“oblit del futur”: una altra manera d’advertir-nos sobre el perill del conformisme. “La memòria veritablement només té sentit -per als individus, les col·lectivitats, les civilitzacions- si manté al mateix temps l’empremta del passat i el projecte del futur, si permet fer sense oblidar el que es volia fer, esdevenir sense deixar de ser, ser sense deixar d’esdevenir”. Contra el conformisme brutal.

Més continguts de