14/12/2014

Contra la crisi, valor afegit

3 min

Els darrers anys s’ha produït un procés intensiu de globalització de l’economia que ha provocat una expansió molt forta dels fluxos de comerç i d’inversions a escala mundial. Aquesta globalització ha comportat un fort augment de la competència entre països, i s’han situat en posicions capdavanteres aquells que operen amb costos molt baixos, com per exemple els països del Sud-est Asiàtic o també els més innovadors, com els Estats Units. A la vegada, estem patint una de les pitjors crisis econòmiques, amb unes taxes d’atur insostenibles tant des del punt de vista econòmic com des del social.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Davant d’aquesta conjuntura és del tot necessari recuperar la competitivitat enfront dels nostres competidors mundials, i això passa, entre altres factors, per canviar el model de creixement anterior, basat en sectors generadors de poc valor afegit. Aquest canvi no es fa d’un dia per l’altre, però sí que es poden emprendre accions que facilitin aquesta dinàmica i que no han de suposar unes despeses excessives, més aviat el contrari. Es tracta d’aprofitar les sinergies que es puguin crear entre diferents sectors i que el resultat sigui una millora en la competitivitat de l’economia catalana.

Estic parlant de la interrelació entre, d’una banda, la recerca i la innovació que es desenvolupa majoritàriament a les universitats i als centres de recerca, i, de l’altra, el teixit productiu. Sense recerca i innovació les empreses catalanes tenen greus dificultats per competir amb èxit en el mercat mundial. Per tant, aquest és un factor clau per reactivar l’economia del país. A més, les universitats i els centres de recerca catalans estan ben posicionats a escala internacional en l’àmbit de la recerca bàsica, amb un nivell de producció científica homologable als estàndards internacionals. Ara bé, hi ha mancances en la interconnexió entre la capacitat de generar coneixement científic i la innovació orientada al teixit productiu. Falta un engranatge que pugui vehicular aquests dos mons.

Aquesta debilitat és conseqüència de tots dos agents. Pel que fa al món universitari, és important que la recerca no s’avaluï tan sols en termes de publicacions i citacions -malgrat que aquests aspectes han de seguir sent prioritaris-, sinó que cal tenir en compte la transferència de coneixement i tecnologia als sectors productius, per potenciar així el nivell de recerca i innovació tecnològica de les empreses i les institucions. Pel que fa a les empreses, també cal canviar la seva actitud envers la cultura científica universitària, ja que, en alguns casos, sigui perquè són massa petites o perquè són poc permeables, són poc receptives.

Trencar aquestes barreres no ha de ser gaire complicat. En aquest sentit, cal dir que últimament les administracions públiques i els agents implicats han promogut i intensificat aquestes interconnexions. Les universitats han desenvolupat programes i accions per apropar el coneixement científic i tècnic a les empreses. La Generalitat, per la seva banda, ha creat els anomenats doctorats industrials, en què el doctorand desenvolupa la tesi doctoral en el marc d’un projecte de recerca estratègic d’una empresa en col·laboració amb una universitat. El ministeri d’Economia també ha creat programes per incentivar aquest tipus de col·laboracions, i la mateixa Unió Europea a través de programes europeus impulsa, entre altres actuacions, consorcis d’empreses, universitats i centres de recerca de diferents països per aconseguir aquesta cooperació.

Aquestes són, al meu entendre, accions altament positives, que sens dubte contribuiran a millorar la competitivitat de les nostres empreses i, per tant, a augmentar l’activitat econòmica, alhora que permeten avançar en el canvi de model productiu.

Ara bé, no hem d’oblidar que durant aquests anys de crisi econòmica la recerca ha estat un dels àmbits més castigats, amb reduccions dels pressupostos molt acusades, cosa que ha posat en perill el bon nivell assolit en els anys previs a la crisi. La desinversió en el món de la recerca tant en recursos com en personal altament qualificat que ha hagut de marxar del país tindrà, sens dubte, unes repercussions negatives, ja que assolir un bon nivell en la recerca implica dedicar-hi esforços durant molt de temps.

En definitiva, augmentar la competitivitat de l’economia catalana passa per millorar la cooperació entre les universitats i les empreses en l’àmbit de la recerca, però també perquè tant el sector públic com el privat hi destinin més recursos.

stats