El que ha passat a Catalunya després de l’atemptat de la Rambla és d’una gravetat extrema, i demostra fins a quin punt el mal, la capacitat potencial de fer-ne utilitzant les eines que faci falta, no és una exclusiva de bojos que van per lliure, ni de grupuscles de radicals dominats per les xarxes socials ocultes i per líders sectaris amagats darrere d’una religió. La forma carronyera mitjançant la qual persones preparades han convertit la recerca de la veritat en un propòsit gairebé clandestí en el nostre país fa vergonya, fa por, fa fàstic. Són persones que tenen coneixement, persones que a Madrid i a Barcelona coneixen la veritat a fons, que dirigeixen institucions, mitjans de comunicació, grups empresarials. Persones que tenen carreres professionals consolidades però que, com hem vist, estan disposades a llançar porqueria damunt de qui calgui, com calgui, per anul·lar, mitjançant la mentida, una opció política a la qual han convertit en l’enemic. No és un detall menor: en democràcia aquells amb els quals no estem d’acord són els nostres adversaris. Fora de la democràcia, els opositors esdevenen enemics. El que ha passat demostra fins a quin punt hi ha desconcert i desesperació en alguns àmbits polítics i econòmics espanyols, aparentment majoritaris. Demostra tanmateix fins a quin punt els hàbits antidemocràtics s’arrelen amb profunditat en institucions teòricament democràtiques i en mitjans de comunicació teòricament independents.

Durant aquests mateixos dies, la BBC ha fet públic un reportatge en el qual explica com un periodista de la cadena s’havia infiltrat des de fa mesos en les xarxes ocultes de l’Estat Islàmic. El periodista ho havia fet amb ple coneixement de Scotland Yard. El resultat de la investigació, òbviament conegut per la policia britànica, era concloent: hi havia una possibilitat molt gran que persones captades per l’Estat Islàmic miressin d’atemptar al pont de Westminster o al pont de la Torre de Londres. En tots els casos les recomanacions de l’Estat Islàmic, recollides per la BBC, eren clares: els conductors assassins havien d’anar equipats amb simulacres de paquets bomba adossats al cos, i amb ganivets per apunyalar tantes persones com fos possible. De fet, les instruccions de l’Estat Islàmic eren clares: assassinar tanta gent corrent com fos possible, fer mal, sembrar el terror. A ningú al Regne Unit li ha passat pel cap acusar l’alcalde de Londres, la jerarquia policial o les autoritats polítiques britàniques d’inacció. De troballes informatives com la que acabo d’explicar n’hi ha a desenes, referides a centenars de localitzacions. No cal ser un especialista en matèria de seguretat per comprendre-ho.

Hannah Arendt es va plantejar el problema del mal a partir del judici a Eichmann. Arendt va defensar la tesi que la banalització de l’ésser humà, la seva despersonificació, en banalitzava les accions, i els seus resultats. És per això que Arendt va dir gairebé literalment que, molt més important que el coneixement acadèmic, que saber moltes coses, era preparar les persones per saber què està bé i què està malament, per distingir entre el bé i el mal; per discernir el que és bell del que és horrible. Els totalitarismes, prenguin la forma que prenguin, banalitzen l’home, el minimitzen... però no fins a l’extrem, i això ja ho dic jo, d’alliberar de responsabilitat aquells que, capacitats per interpretar la realitat des d’una posició privilegiada, la de ser persones preparades, intel·ligents, conscients del que està bé i el que està malament, posen aquesta potència al servei de la mentida, preparant el camí per al mal extrem.

Això és el que ha passat aquestes darreres setmanes a Catalunya, també abans, durant i després de l’aprovació històrica de les lleis del Procés. Primer vam veure com el mal extrem, el mal assassí, el que ha segat setze vides, va ser utilitzat conscientment per construir una mentida radical. Després hem vist com la intolerància dolosa s’ha revestit d’institucionalitat amb el propòsit de destruir la legitimitat de la voluntat de la majoria dels catalans per votar el futur que volem per al nostre poble.

Aquest dilluns, dia 11 de setembre del 2017, ens manifestem altra vegada per reclamar el nostre dret democràtic a ser consultats sobre el nostre futur polític, com a nació que som. Ens manifestem també per no permetre que el mal arreli a la nostra societat. No fa gaires dies vaig publicar un article titulat “El país de les bones persones”. Cada vegada estic més convençut que aquest ser bons és el signe del nostre temps de llibertat, el signe del que hauria de ser un dels veritables objectius de la nació que, renovada, volem plena a partir de l’1 d’octubre. L’únic signe capaç de combatre el mal extrem, vingui d’on vingui.