Contra la mort

Manllevo el títol de l'últim llibre de poemes de Pere Rovira: un títol que m'entusiasma i que, com més me'l miro, més em sembla que hauria de ser el títol de tots els llibres de poemes dignes d'aquest nom. Al cap i a la fi, la poesia sempre ens allunya de la mort i de tot el que ens hi aboca: un bon poema es reconeix perquè, després de llegir-lo o d'escoltar-lo, ens fa venir ganes de viure.

Ganes de viure, que és tant com dir ganes d'estimar. Contra la mort és un llibre que conté alguns dels poemes d'amor més delicats, commovedors i emocionants que he llegit en els últims anys. Cadascun d'aquests poemes, per descomptat, és una peça perfectament autònoma i plena de sentit. Però a la vegada, llegits un rere l'altre, formen una història, potser un retrat: el d'un home que preveu que es morirà abans que la seva estimada, i que aprofita ara que encara hi és a temps per dir-li tot el que li vol dir en vida, i també tot el que necessitarà dir-li quan ja no sigui en aquest món. De fet, el llibre es tanca amb aquests dos versos que sintetitzen tot el que els ha precedit: "El meu amor no entén la paraula morir; / per estimar-te sempre, no em necessita a mi ".

Sabem que l'amor que perdura més enllà de la mort és un tema recurrent al llarg de la història i que el trobem formulat en l'obra dels poetes de totes les èpoques. De totes, menys de la nostra: en un temps i un món en què tot és trencadís i res no dura gaire, segurament a molts poetes els fa vergonya imaginar un amor capaç de triomfar fins i tot damunt de la mort, no fos cas que els titllin de cursis. Per contra i per fortuna, Pere Rovira és valent i no vacil·la a l'hora de mostrar-nos -en primera persona, perquè no en quedi cap dubte- el seu amor indestructible, inassequible a la malaltia, el pas del temps o la mort mateixa. El resultat no té res de cursi: ben al contrari, és bellíssim.

Bell i valent, com deia, i no només en la temàtica, sinó també en la seva formalització. Després d'haver publicat dos llibres fonamentals (els poemes de La mar de dins i la novel·la L'amor boig ), Pere Rovira ha dedicat un grapat d'anys a traduir clàssics francesos, concretament Baudelaire i Ronsard, i d'ells n'ha agafat el gust per la rima. Ara no s'estilen els poemes amb rima, de la mateixa manera que tampoc s'estilen els poemes sobre amors immortals. Però els poemes de Contra la mort rimen, i estan construïts amb estrofes i metres perfectament clàssics, i paradoxalment -o no- això els omple d'una llum insòlita, d'una música antiga que sona tota nova. Un repte, o una aposta a tot o res, que Pere Rovira assumeix amb la gentilesa d'un cavaller i sempre a favor del lector, just a l'inrevés dels poetes que li fan tota mena d'escarafalls -pobre lector- a fi d'espantar-lo. Potser fa de mal dir si l'amor pot realment vèncer la mort i durar per tota l'eternitat, però el que és segur és que poemes com els d'aquest llibre poden fer-nos companyia tota la vida. Que no és poca cosa, tot sigui dit.