Contra el rellotge
No calen tractats militars xinesos, ni conspiradors renaixentistes, per defensar l’estratègia davant la tàctica i que els processos històrics complexos necessiten majories suficients i temps per consolidar-les. La política catalana ha viscut una acceleració constant els darrers anys.
Una acceleració motivada per la indignació provocada per la resposta humiliant de la política i la justícia espanyoles a les demandes identitàries i econòmiques de Catalunya, pel convenciment de la impossibilitat d’encaix, però també per la competició interna i oportunista entre els partits sobiranistes. Després d’uns anys de posar-se trampes consecutives i lligar-se les mans amb terminis inamovibles per a la celebració de consultes i eleccions, el panorama polític permet i obliga ara a aturar-se, repensar, governar i establir quin és exactament l’horitzó d’un país millor per al màxim nombre de persones.
Encara que sigui amb un marge de divuit mesos, que en qualsevol país democràtic i en condicions de normalitat seria una legislatura extremadament curta, l’excepcionalitat dels últims temps i una majoria àmplia converteixen el proper any i mig en oxigen polític. Hi juga a favor, també, la inestabilitat de la política a Espanya, que va cap a un escenari de govern dèbil o d’eleccions, amb uns partits majoritaris que no semblen capaços de manera sostinguda en el temps de revisar el dogmatisme que els ha impedit reaccionar pragmàticament i de manera activa a l’allunyament progressiu d’una gran majoria de catalans.
Cal veure si els actors principals que avui ocupen l’escenari a Catalunya opten per aprofitar l’aire o per posar en crisi l’objectiu d’ampliar el suport social, atrapats pels “ara o mai”, “tenim pressa” o “fins aquí hem arribat”. Cal veure si se supera la temptació de respondre per a satisfacció dels sectors maximalistes o si s’aprofita per mirar a l’horitzó del projecte i s’és capaç d’ampliar-ne la base per fer-lo irreversible.
En la seva arribada a la presidència de la Generalitat, Puigdemont ha intentat públicament posar terminis al servei de les necessitats polítiques i no les polítiques a mercè d’un nou dia D inajornable. El nou president de la Generalitat posa èmfasi més en les majories i menys en els terminis. Però des d’ERC, Marta Rovira, potser amb intenció de tensar part del seu públic, ha remarcat de nou el calendari “de la declaració d’independència” i ha provocat la desorientació mediàtica de la portaveu del govern de coalició i prefereix parlar de “declaració d’intencions”. Conscients del grinyol, el govern entrava aquesta setmana en juganeres creativitats semàntiques i finalment es distanciava de la declaració unilateral d’independència, que de fet no és al programa, no compta amb el suport indiscutible de la societat i cap assessor internacional la recomana. Qualsevol diplomàtic independent percep que una DUI és una proclamació solemne a la qual segueix un silenci espès, còsmic. No hi hauria corredisses per reconèixer el nou estat ni per demanar una visita diplomàtica o la compra de deute sobirà.
El grinyol pot ser una anècdota o el primer tirabuixó del govern si la velocitat del calendari no coincideix a l’hora d’ajustar-lo als objectius i les majories.
L’any i mig ha de servir per dibuixar quina societat es persegueix, i això vol dir governar i plantejar propostes polítiques. No es preveu fàcil entre socis tan diferents. De raons per témer inestabilitat n’hi ha moltes. Bàsicament la bicefàlia en la presidència, la situació econòmica i el dèbil suport parlamentari amb la CUP.
Puigdemont té la targeta de visita, però Oriol Junqueres és un vicepresident amb atribucions presidencials, com indica el control del pressupost, la Hisenda, el desenvolupament de l’autogovern, el control dels delegats territorials i, fins i tot, la presidència d’organismes de coordinació claus com el consell tècnic, allà on els xerpes discuteixen tots els temes que arriben a govern i que està format pels secretaris generals de totes les conselleries. Per cert, no puc evitar afegir que es tracta d’un òrgan de coordinació d’un govern no paritari, on només hi ha una conselleria amb una dona secretària general de departament.
Junqueras haurà de fer front a una tresoreria insuficient en un parell de mesos i, fins i tot sense preveure una despesa més gran que la del 2015, haurà de lluitar amb un dèficit al voltant del 2,14%, l’equivalent a més de 4.000 milions d’euros, un objectiu acceptat per al 2016 de només el 0,3% (600 milions), i uns ingressos que augmentaran previsiblement uns 2.000 milions. Si pretén fer pressupostos, els haurà de negociar amb la CUP, gens avesada a gestionar realitats de govern i que ja va distanciant els comptes, la columna vertebral de l’acció política, de l’acord d’investidura que preveia suport a la governabilitat.
El procés necessita majories sòlides i polítiques que indiquin, sabent que la intensitat de les emocions no fa més bons ni el judici ni els resultats, quin és el rumb i, sobretot, l’objectiu del país que volem. Objectiu, rumb, majories indiscutibles, negociació permanent i després el calendari.
