Contra l’‘statu quo’

CÀSTIG. Hi ha ganes de canvi. No sempre en positiu, cert. Però les urnes criden, últimament. Només cal fer una ullada a les últimes eleccions que hi ha hagut a les fronteres d’Europa. Eslovàquia, Ucraïna i Turquia: són tres països completament diferents (en mida, situació econòmica i inestabilitat a l’interior de les seves fronteres), però tots tres han votat en una setmana contra l’ statu quo. Contra governs corruptes o autoritaris, que erosionen drets, incapaços de reformar a fons l’estat o de desfer-se del nepotisme o del control dels oligarques locals.

Les eleccions municipals a Turquia han estat un cop dur per a Recep Tayyip Erdogan. El seu partit, Justícia i Desenvolupament (AKP), ha perdut el control de les grans ciutats del país, sobretot d’Ankara i Istanbul. Hi ha una població turca cansada de l’autoritarisme, dels esforços d’islamització de la societat, de la persecució de l’oposició i de la frenada de l’economia, que ha fet créixer les desigualtats. Erdogan, el supervivent, va voler convertir aquestes eleccions en un plebiscit personal i n’ha sortit tocat.

També hi ha afartament a Ucraïna. Cansament per la lentitud de les reformes i per la incertesa de la situació a l’est del país, on la guerra continua en una part del Donbass. La victòria del còmic Volodímir Zelenski a la primera volta de les eleccions recorda la irrupció de Beppe Grillo a Itàlia. L’aposta antiestablishment com a protesta. Zelenski, estrella de televisió, va doblar en vots l’actual president, Petró Poroixenko, a qui responsabilitzen del poder que molts oligarques encara exerceixen sobre la política i els mitjans de comunicació, i que dificulta les reformes econòmiques, polítiques i judicials. Però Zelenski també està vinculat amb un d’aquests poderosos milionaris: Igor Kolomoiski, una de les primeres fortunes del país. Els ucraïnesos estan decebuts amb la seva classe política. Zelenski, com a resposta és una incògnita, i el personatge televisiu que el va fer popular, només ficció.

CANVI. El que tenen en comú aquests països és un estat profund. Aquest estat dins l’estat, entramat d’interessos i d’abusos de poder. Fa poc més d’un any, el periodista d’investigació Ján Kuciak i la seva parella van morir assassinats a trets com a represàlia per un article que vinculava el govern eslovac amb la màfia. El crim encara no s’ha resolt, però ha acabat sent determinant en la indignació de l’electorat. La nova presidenta d’Eslovàquia, Zuzana Caputová, advocada sense experiència política, encapçalava un nou moviment contra un statu quo corrupte i va concórrer a les eleccions amb el lema “Alçar-se contra el mal”. Un crit de protesta contra el vergonyós estat de la classe política, i també de resistència de la societat civil. Caputová, a més, es va imposar al vicepresident de la Comissió Europea Maros Sefcovic, que comptava amb el suport dels socialdemòcrates. La seva victòria és un avís als seus veïns: als polonesos, als hongaresos i als romanesos, que estan en plena involució democràtica, i al populisme txec.

COMPLEXITAT. L’onada trumpista no és perfecta. I el mateix Donald Trump ha demostrat les seves limitacions amb la bretxa partidista més gran en els índexs d’aprovació d’un president nord-americà des de la dècada dels 50 del segle passat. Més gran que amb Nixon, Clinton o Bush fill. La democràcia és massa complexa per a tanta oferta simplista. Governs ineficients i corruptes i governants que es pensaven que la democràcia era només instrumental topen amb els límits de la paciència de l’electorat.

Com escriu un dels analistes del Financial Times, en aquests moments el Brexit és l’ statu quo i el Remain és la insurgència. Emmanuel Macron va reconèixer en plena revolta dels armilles grogues la crisi de la democràcia representativa i la seva incapacitat de “reconciliar el poble francès amb els seus dirigents”. Els moviments de protesta contra els poders establerts prenen formes diferents. Hi ha ganes de canvi, però encara hem de veure quin crit s’imposa amb més força a les eleccions que venen.

Més continguts de