Control polític de la informació

No, el més greu de l'escàndol politicoperiodístic perpetrat pel consell d'administració de l'empresa pública espanyola de comunicació RTVE no és que qualsevol dels seus membres pugui saber què fan en cada moment els redactors d'informatius, quins vídeos entren i quins no i l'ordre d'emissió. El més greu tampoc no és que l'endemà de votar a favor de poder accedir directament al sistema informàtic des del qual s'elaboren els Telediarios vegin que l'han feta bona i es retractin sense donar més explicacions. Però, ¿és que no s'adonen que això encara és pitjor? ¿No veuen que encara queden més desacreditats perquè demostren que o bé no sabien el que votaven o bé tant els fot votar una cosa com la contrària i canviar d'opinió en menys de 12 hores?

I no, que un consell en situació d'interinitat decideixi coses tan importants tampoc és la gravetat màxima d'aquest cas. Ni que els partits que han col·locat els consellers amb criteris estrictament polítics i no professionals ara se'n desentenguin o busquin excuses per expulsar-se les responsabilitats. Bé, i més val ni entrar en si aquest consell d'administració ens ha de costar un milió tres-cents vint mil euros anuals només en els 11 sous dels 11 consellers (i conselleres), als quals cal afegir el sou i l'espai que ocupen els seus 11 assessors i les seves 11 secretàries més els 11 xofers amb els seus corresponents cotxes (ei, i si vol parlem del que passa aquí, a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, que va pel mateix pedregar).

No, no, el més greu és que a algú li hagi passat pel cap pensar, ni que sigui durant una sola dècima de segon, que els membres d'un consell d'administració purament polític han de poder accedir al sistema informàtic dels periodistes. A fer-hi què? És que això no se li acut ni al ministre de Propaganda de Guinea Equatorial després de beure's la collita anual de la denominació d'origen Pla de Bages.