23/08/2020

Cooperar i confrontar

4 min

El món ha perdut la voluntat de cooperar i ha triat majoritàriament la de la confrontació. Trump, Putin, Xi Jinping, Bolsonaro, Duterte, Johnson, Modi, Orbán i Duda són exemples de presidents que practiquen la confrontació. Hem abandonat la política de l’internacionalisme liberal practicat des de 1945, inclosos els anys de la Guerra Freda -de 1947 a 1989-, per retornar a la política de l’enfrontament i el conflicte imposada al món per les dictadures d’esquerres i dretes dels anys 30, el Japó, l’URSS, Alemanya... Aquests anys han permès eliminar el colonialisme, és a dir, l’explotació dels estats pobres pels poderosos, estendre la democràcia i treure de la pobresa dos mil milions de persones...

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La deriva dels EUA del president Trump ha influït en aquesta política perquè el que abans era un exemple dels beneficis de la col·laboració s’ha perdut. Els EUA s’han convertit en un estat més d’entre la majoria dels que practiquen la confrontació. No existeix ara la diferència -que abans era palmàriament visible- entre qui practicava una política o l’altra: una basada en la democràcia, i l’altra, en l’oligarquia i els grups de poder. L’“America first ” i el “No tornarem a rendir-nos a la cançó fàcil de la globalització” han produït un canvi de referències profund i possiblement durable.

Els EUA de l’internacionalisme liberal van tenir errors importants, el Vietnam, Xile, l’Argentina, l’Iraq, però la tònica general de la seva política enllaçava amb la dels pares fundadors d’aquella nova república que reconeixia com a base de la seva Constitució l’aspiració del ciutadà a ser feliç, la igualtat i el dret del poble a derrocar el tirà... demostrada per més de dos segles en la voluntat i ambició de Lincoln, Wilson i Roosevelt, Kennedy, Obama... Això va atraure als EUA molts ciutadans del món, que van convertir la seva societat en necessàriament mestissa, i, per tant, rica per diversa i diferent, on la gent volia viure, on en teoria tot era possible a partir de l’esforç personal.

La globalització, que va de reduir barreres i fronteres, va contribuir a integrar les economies, obrir els mercats, impulsar la lliure competència i les relacions econòmiques entre els estats. L’internacionalisme liberal consisteix en gestionar les diferències i les interdependències polítiques, tot mantenint les diferències i respectant les ideologies. Ara, la gestió de la convivència des de la diferència ha estat substituïda per la uniformitat i l’homogeneïtat. Hem canviat l’una per l’altra amb poc benefici i ampli perjudici.

El president Wilson -un idealista que, acabada la gran guerra europea, va venir a Europa el 1919 deixant la presidència dels EUA per ajudar a pactar la pau i construir un nou ordre mundial basat en el dret i no en la força- pensava que el progrés i la modernitat portarien la democràcia. Era un ideal, però es va demostrar fals. L’avenç tecnològic i científic d’Alemanya als anys 30 era superior al dels EUA i el del Japó. En aquells anys no estava clar que l’economia planificada del comunisme o l’estatisme rígid del feixisme no fossin econòmicament més eficaços que el mercat regulat.

Roosevelt va constatar que el món estava amenaçat per la violència, la depravació i el despotisme. El seu projecte polític no era crear un nou ideal d’extensió de la democràcia, sinó defensar-la per evitar la calamitat global del totalitarisme. Era una lluita per salvar una democràcia amenaçada, com recorda John Ikenberry.

L’objectiu actual de la Xina, que és i practica una dictadura totalitària imposada pel Partit Comunista, és demostrar que un altre règim polític allunyat dels principis de la democràcia pot produir el mateix benestar material per als seus ciutadans. En definitiva, que el progrés es pot aconseguir també per la via d’uns principis de manca de llibertat palmaris, però que econòmicament funcionen si s’accepta la dictadura com a règim d’organització política.

Davant l’equilibri entre benestar material i llibertat, el ciutadà opta pel benestar, i això obre la porta a l’opressió. Aquesta opressió probablement no serà contestada fins que, arribats a uns mínims, es vulgui aconseguir també la llibertat, perquè l’home necessita en primer lloc viure, però mai oblidarà la passió de la llibertat encara que a voltes l’ajorni.

El president Trump no ha entès la transcendència d’aquesta constatació i, en lloc de preservar l’altura moral dels EUA i Occident, pretén baixar a l’arena política per confrontar amb els seus oponents en igualtat de condicions. Dilapida un patrimoni polític i moral de segles...

Són sempre els pragmàtics els que fan compatibles els interessos presents amb els ideals de futur, com ho va fer Lincoln amb l’esclavitud i el trencament de la república americana, o Roosevelt amb els totalitarismes d’Europa i l’Àsia, o Merkel per preservar els valors del conservadorisme tolerant... Són aquests els que contribueixen a canviar i millorar el món. A perjudicar-lo ho fan aquells que volen un benefici primari i sense contrapartides per al seu poble. L’absolut és un principi que no és d’aquest món.

stats