Cop de maça a l’Estat
Cop de maça d’Alemanya, que dona una oportunitat de moure les fitxes del Procés a tots els actors. La decisió de la justícia alemanya de no reconèixer el delicte de rebel·lió, inclòs en la demanda d’extradició del president Carles Puigdemont, ha deixat l’estat espanyol en una situació incòmoda a Europa. La justícia espanyola, de la mà del jutge Pablo Llarena, ha fet un pas en fals en un país seriós on els vasos comunicants del poder no passen ni pels jutjats ni pels màsters a mida d’universitats i polítics afins. El descrèdit afecta les causes obertes a Alemanya, Bèlgica, Escòcia i ara a Suïssa, on la sobtada recuperació de l’ordre de detenció d’Hervé Falciani només pot ser considerada casual en un excés de candidesa. La policia judicial deté Falciani quan necessita l’extradició amb el país helvètic.
El tribunal de Schleswig-Holstein ha alliberat el president de la Generalitat i decidirà ara si l’extradeix per malversació, mentre la ministra de Justícia alemanya es cura en salut preventivament donant suport a les decisions judicials i des de Madrid s’amenaça amb una qüestió prejudicial davant del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. El Lazarillo de Tormes se les ha d’haver amb Germània.
La decisió judicial complica la causa construïda per Llarena i deixa en evidència el contingut polític del cas. Mentrestant, Puigdemont i els consellers de Brussel·les, Clara Ponsatí, Marta Rovira i Anna Gabriel estan en llibertat; i Oriol Junqueras, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Carme Forcadell, Josep Rull, Jordi Turull, Dolors Bassa, Joaquim Forn i Raül Romeva continuen empresonats a centenars de quilòmetres de les seves famílies. El mateix dia que es descartava l’extradició del president, el major Josep Lluís Trapero, un servidor públic exemplar, com va demostrar el 17 d’agost, era processat amb els paràmetres de la màfia o d’un grup terrorista.
POLÍTICA
Per ser polític no cal ser valent, però per fer política sí.
La decisió de la justícia alemanya permet un canvi d’estratègia a l’Estat i un full de ruta a més llarg termini al sobiranisme, obligat fins ara a la improvisació. Però reconèixer un nou escenari requereix valentia per avaluar les forces.
D’una banda, la justícia espanyola haurà de reavaluar els càrrecs i el govern del PP haurà de triar si la prioritat és guanyar la batalla amb Ciutadans per les municipals o enfrontar-se a la imprescindible normalització i reconeixement de l’independentisme com a actor fonamental de la política catalana, espanyola i europea. El govern de Rajoy té avui més problemes dels que creu i dels que intenta aparentar. Alemanya no vol problemes interns i la cancellera Merkel té molt difícil contradir la seva ministra de Justícia per acontentar el soci espanyol. Al PP, en canvi, el ministre d’Exteriors critica la ministra i el líder del partit a Catalunya menysté el tribunal pel fet de ser “regional”. Les relacions bilaterals es tensaran amb els socis europeus i la imatge d’Espanya s’erosiona entre mostres de la politització de la justícia, el tràfic d’interessos i l’abús de poder. A la marca Espanya encara li queda el rendiment del creixement econòmic dels últims anys, però va acompanyat dels advertiments que el sistema de pensions és insostenible. Els rèdits econòmics s’enfosqueixen per la gestió de Catalunya i l’amplificador és cada cop més potent.
En l’àmbit intern, Rajoy comença a veure com els successors treuen el cap. Haurà de triar si s’enquista o fa política i negocia. Malauradament, res no fa pensar que triï la segona opció.
CIVISME
En el camp independentista, la decisió judicial ha aixecat la moral col·lectiva. La humiliació de veure l’extradició del president de la Generalitat s’ajorna o potser es difumina. L’estratègia de la defensa exterior es consolida i la internacionalització del Procés pren cos. La insistència de Puigdemont a demanar una negociació a l’Estat “sense línies vermelles” i amb “respecte mutu”, i l’afirmació que “la independència no és l’única solució possible”, haurien d’allunyar el risc que l’impuls de la confiança guanyada aquesta setmana porti a l’enrocament. El pols continua i Jordi Sànchez és el tercer candidat a la presidència després de les eleccions del 21-D. L’Estat podria fer una jugada intel·ligent i acceptar l’elecció. Però no ho permetrà i caldrà, un cop hagi quedat en evidència novament el menyspreu pels drets polítics de la majoria parlamentària guanyadora de les eleccions, triar si es va a les urnes o es designa el pla D.
Els instruments del sobiranisme continuen sent el civisme i les majories democràtiques.
