El Corà a Catalunya
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsPere III, el rei Cerimoniós, fou un constant promotor de produccions literàries de caire didàctic. La gènesi de la versió catalana del Corà de Mahoma comença amb aquest monarca, i la seva història recorda, sovint, la d’una altra traducció al romanç -també iniciada per Pere III-, la de les Partides d’Alfons el Savi. Bernat Metge, en el seu Somni, simula un diàleg amb l’ombra de Joan I sobre la immortalitat de l’ànima, i retreu la doctrina de Ciceró, Macrobi, Casiodor, Sant Gregori, Sant Tomàs i àdhuc del Corà. Vegeu-ne la referència exacta: “Encara resta -dix ell [Joan I]- que et diga que creen los sarrains sobre la dita immortalitat, e los dits e autoritats que han”. I respon Metge: “Sia vostra mercè, Senyor, que no n’hajats afany, car bé ho sé; si us recorda vós me prestàs algunes vegades l’Alcorà e estudié-lo bé e diligentment”. ¿Quin és aquest exemplar que Joan I havia deixat llegir a Bernat Metge? Miret i Sans, en el seu treball titulat Llibres i joies del rei Martí no inventariats en 1410 per la reina Margarida, cita un Alcorà, en pergamí, propietat de Martí l’Humà, existent entre els que inventariaren els diputats de la Generalitat. Indubtablement, aquesta és la peça que havia pertangut a Joan I, exemplar que -diu el propi Miret i Sans- fou adquirit l’any 1421 per Bertran de Vilafranca, representant de la casa de Masdeu, de Sant Joan de Jerusalem, per la suma de 20 florins. [...] La primera notícia que tenim del Corà en català data del 18 de novembre del 1381, en què Pere III escriu al guardià del monestir de frares menors, de Mallorca, que lliuri al seu procurador l’exemplar de la dita obra que es custodiava en el propi monestir. [...] L’interès de Pere III per l’obra de Mahoma no ha d’estranyar a ningú. Precisament on es manifesta més intensament la lluita entre l’orientació racionalista d’Averroes, seguint la doctrina d’Aristòtil, les doctrines neo-peripatètico-musulmanes i la filosofia cristiana fou amb un caràcter extremadament violent -com diu Agustí Calvet- a Provença, Catalunya i Aragó. Les constants invasions dels jueus, malparats per la intransigència musulmana, en punt a tot intent de controvèrsia sobre la doctrina del Profeta, convertiren Saragossa, Barcelona, Montpeller, Narbona, Luniel, Besiers, Marsella (en una paraula, tot el Llenguadoc i Provença) en focus de la civilització i de la vida cristiana i racionalista en l’Edat Mitjana. D’aquesta manera la compenetració i correspondència científica entre cristians, jueus i musulmans els va dur a l’estudi de llurs respectius cossos de doctrina. [...]
