Corbata independent (2017)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsAhir al matí em vaig posar corbata fins i tot per estar per casa per rebre la independència segons el meu concepte de la indumentària presentable i solemne. Prop de dos quarts de quatre quedava justificada. El Parlament acabava de declarar la independència. L’hora nona i vint-i-sis minuts. La resurrecció s’anuncia. Em vaig abraçar mentalment amb els de sempre, els que ja no hi són: el pare, en Jordi, en Santi, en Jaume... Quan a quarts de cinc em vaig adonar que feia una hora que Catalunya era independent em vaig posar a plorar. De totes maneres... Sempre hi ha un “de totes maneres” o un “però”. O ens els obliguen. A la mateixa hora i durant tot el matí l’Estat maquinava com fer inviable la declaració, com anorrear les institucions catalanes, com ficar a la presó Carles Puigdemont, els membres del seu govern i la mesa del Parlament. Jo, la veritat, m’havia imaginat el primer instant de la independència d’una altra manera: que les fàbriques tancarien, que se sentirien per les cases taps de xampany, que els bars oferirien beguda gratis i que els cabarets obririen des de dos quarts de quatre de la tarda fins a l’endemà. Dic cabarets perquè ho dec haver vist en una pel·lícula, no perquè en tingui cap a prop o lluny. Vaig sentir quatre petards. Potser mitja dotzena. Al carrer de davant de casa, la vida va seguir el curs normal, i és un carrer cèntric. Potser totes les independències han estat o han de ser així. Més tard va canviar. Les places es van omplir de gent que s’abraçava i petonejava, que entonava crits i himnes i feia volar banderes. Però la pregunta que em faig i em tortura és sempre la mateixa: tenim prou efectius per aturar l’embat estatal, per resistir-lo, per construir un estat nou amb tants elements en contra? Diuen els polítics que confien en la força de la gent. Alguns s’han donat de baixa del “procés” abans de culminar-lo. Se’n donarà molta gent en aquests temps llargs, difícils i desagradables que s’anuncien? Aquests dies han estat tan depriments que alguns diaris han publicat mètodes per mantenir la moral alta. Jo, avui, dissabte, l’endemà de la independència, he convidat a casa uns amics. Necessito companyia, i he endevinat que ells també. Compartirem l’alegria i mirarem de superar o conjurar els temors d’aquestes hores. Obrirem el xampany d’ahir i els serviré les postres típiques d’aquest dia, Sant Simó, a Mataró: el sabre, arma pacífica de brioix farcida de massapà. Aquest mateix dia, 28 d’octubre, es commemora l’aniversari del primer tren de la Península, el de Barcelona a Mataró, símbol suprem de la Catalunya emprenedora adherida a la Revolució Industrial. El segon va anar de Madrid a Aranjuez i era un tren recreatiu.