Coronavirus: esperança o condemna
Soc un fabricant de fantasies, d’imaginar impossibles que em farien feliç. Fantasies professionals, fantasies eròtiques, fantasies econòmiques. Vides impossibles en una realitat paral·lela que millora o substitueix la realitat viscuda. Mai com ara he sentit tan versemblantment una d’aquestes fantasies. I és del tipus que més intensament es viuen: les que eviten un gran mal gràcies a un de superior. El nen castigat pels pares que imagina un incendi que el permetrà sortir de l’habitació. El mal estudiant que va a l’examen desitjant que el professor hagi tingut un accident que no li permeti arribar a l’aula. Sovint són desitjos literalment inconfessables. Per immorals.
Ara una desgràcia important (el coronavirus) podria evitar una altra desgràcia important de les no importants (el descens de l’Espanyol). No tinc cap dubte sobre quins són els meus desitjos amb relació a aquesta pandèmia. Però si tingués desitjos contraris tampoc em provocarien mala consciència: no tinc cap poder sobre els virus.
Però de moment la decisió és jugar a porta tancada. És més que possible que aquest dijous es decideixi ajornar la jornada. Perquè no té cap sentit mantenir aquesta excepció. Per incoherent i perquè posa en risc la salut dels futbolistes. L’Espanyol s’enfronta a l’Alabès. Competeix i, per tant, entra en contacte amb ciutadans de Vitòria, un dels nuclis de la infecció. Però Tebas mana molt i malament. Els clubs, suposo, pensen d’ell el mateix que Roosevelt de Somoza. Confiem que veient les barbes dels seus amics de Vox afaitar canviï de criteri.
Perquè el futbol es fa per als espectadors. Ha hagut d’arribar una pandèmia per estar d’acord amb Pep Guardiola. És un espectacle que té sentit en la mesura en què és un espai de comunió, de participació i de passió. I fins i tot com a espectacle televisiu, els espectadors en directe són necessaris. Com en qualsevol espectacle en viu. No és el mateix veure els Rolling Stones en directe que veure’ls per televisió. I tampoc no és el mateix veure’ls per televisió en un concert que en un plató.
I finalment, però no menys important, jugar a porta tancada adultera la competició. I això perjudica especialment l’Espanyol. Té sis partits a casa. Cinc contra rivals directes. I només un camí: la victòria a través de l’èpica. Aquesta temporada, quan hem sigut més de 30.000 hem fet bons resultats. Dos empats de mèrit (Barça i Atlètic de Madrid) i l’única victòria com a locals (Mallorca). No és culpa nostra, però el coronavirus pot ser la nostra salvació. O la nostra condemna.
