OPINIÓ

Corrupció i justícia

Des de fa tant de temps que gairebé no ho recordam, cada setmana ens trobam amb nous casos de corrupció, amb polítics imputats (investigats, en diuen ara, per tractar de suavitzar una realitat dura i difícil de digerir), amb judicis en els quals s'escenifica el funcionament d'un sistema corcat, amb registres a les seus dels partits o amb declaracions que solen passar per una seqüència curiosament semblant independentment del territori i dels afectats: tot el nostre suport a la persona X, ningú no podrà demostrar que no és innocent, l'hem apartat cautelarment, aquesta persona ja no pertany al partit, qui l'ha feta, que la pagui, respecte absolut a les decisions judicials. Tot amanit, és clar, amb les tres frases que més m'agraden: nosaltres som els que més hem treballat en la lluita contra la corrupció, els altres sí que estan afectats de veres per aquesta xacra, i la corrupció és cosa de persones, no de partits.

Tot d'una que veig Rafael Hernando assegurar que el Partit Popular és la formació que més ha fet per acabar amb el que els ciutadans consideren el segon problema d'aquest país he de comprovar que no m'he equivocat de programa i he sintonitzat sense voler el Club de la Comedia. Dubte que torn a tenir quan, amb una serietat digna d'Eugenio, el portaveu parlamentari del PP s'embulla amb els seus propis arguments per justificar el nomenament de Rita Barberá com a membre de la Diputació Permanent del Senat i així deslliurar-la, almenys momentàniament, de l'oprobi de la imputació.

També ha volgut tenir el seu espectacle Esperanza Aguirre, que amb la seva dimissió a mitges intenta, per una banda, esquivar les més que probables bombes que sortiran de les investigacions en curs i, per una altra, pegar el que podria ser el tret de gràcia a un Mariano Rajoy que continua amb el mateix discurs, independentment de la brutor que encara apareix a ca seva. Sense descartar, lògicament, que aquesta renúncia incompleta formi part d'una estratègia per baratar el pis a la seu de Gènova i, per tant, el seu seient a la plaza de Cibeles, per un de més ambiciós situat a 5 quilòmetres cap al nord-oest.

I no podem oblidar l'escenari local, una Escola Balear de l'Administració pública que acull un dels judicis més mediàtics dels darrers anys i que ens ha deixat mostres més que evidents sobre com funcionava l'Administració pública de la nostra Comunitat. Darrere una increïble aparença de penediment, Jaume Matas descarregava la setmana passada tota la culpa del malbaratament de fons sobre els seus subordinats, atribuint-se només la responsabilitat "inicial" de contractar Iñaki Urdangarin per a la celebració d'uns fòrum de turisme i esport organitzats únicament per desviar fons públics. Veurem que hi diu, de tot això, l'ex-Duque Em-Palma-do.

Aquests i la resta de casos de corrupció que protagonitzen l'actualitat política (Gürtel, ERO, Bárcenas, Púnica, Brugal...) continuen minant la confiança ciutadana en les institucions i en les mateixes bases de la democràcia. I no només del sistema de partits o de representació, sinó també de la justícia, segons es desprèn del darrer número de Quaderns Gadeso. La revista conclou que són una minoria els ciutadans que creuen que existeix una veritable separació de poders o que considerin que la justícia és igual per a tothom. No s'ha d'interpretar això com un menyspreu a la sens dubte bona tasca que estan desenvolupant molts de jutges i fiscals i que ha permès destapar autèntiques trames corruptes, però sí com un fort toc d'atenció a determinats comportaments de les cúpules judicials i polítiques, que agreugen aquestes percepcions negatives envers el funcionament de la justícia. En aquest apartat hi entrarien l'escassa o nul·la independència del CGPJ, l'actuació de la Fiscalia en el cas de Cristina de Borbó, els inacceptables i anacrònics aforaments, els indults concedits sense justificació o els pactes 'in extremis' a què volen i solen arribar els acusats per corrupció únicament quan les proves en contra seva són ja irrefutables.

Sense tenir en compte factors que afecten més directament el ciutadà comú (lentitud, manca de mitjans, taxes judicials...), les notícies que apareixen cada dia a la premsa, com ara el repartiment de càrrecs en el Consell General del Poder Judicial, les pressions a (i de) la jeràrquica Fiscalia o els aforaments a canvi de silencis, són elements que malauradament pesen més que el treball que duen a terme la gran majoria de professionals del sistema judicial. Cal, doncs, escometre una reforma en profunditat que garanteixi la separació de poders, la igualtat de tots davant la llei i una actuació ràpida i eficient de la justícia si de veres volem dir que vivim en un estat social i democràtic de dret.

Més continguts de

El + vist

El + comentat