Coses d'abans de la crisi que ja hem oblidat

Els anuncis d'immobiliàries a la ràdio, constants i familiars, en què una veu femenina amb accent molt xava cantava "Vol vendre vostè el seu pis al comptat" o una veu masculina amb accent cubà et prometia diners a l'instant. Les ulleres que duia tothom amb el nom, ben gros, de la marca (prestigiosa) a la barnilla. Els paletes al carrer fent obres. Les bromes sobre paletes al carrer. Taxistes que si els deies "Vaig a tal lloc" et contestaven que no t'hi portaven, perquè no els anava bé. Taxistes que si et veien amb un cotxet o una cadira de rodes passaven de llarg. Construir equipaments amb molt de vidre als pobles mitjans. La propina. Els repartidors de pizza que era habitual que diguessin que no duien canvi. Sortir al teatre i després a sopar i després a fer una copa. Demostrar l'estatus amb la roba i el cotxe. Trobar normal el pressupost del Fòrum de les Cultures amb el comitè de savis, el Dalai-lama i la placa fotovoltaica. Agafar-se la baixa sense tenir por, amb normalitat. Treure diners, si calia, d'un caixer aliè. Arrodonir-li a la cangur les hores que havia fet. Conèixer tots els pobres de la ciutat perquè sempre eren els mateixos i sempre els trobaves al mateix lloc. La frivolitat com a sistema de vida a reivindicar. No dir mai "Això és car" o "Això no m'ho puc permetre" perquè era propi de català agarrat. Viatjar en avió de manera habitual. Llençar iogurts caducats, perquè érem tan despistats que a nosaltres els iogurts ens caducaven, ostres. Queixar-se amb ironia de la dona de fer feines. El canvi climàtic com a principal problema de les nostres vides. El paper de plata als entrepans. Veure programes del cor a la tele "per dopar-me, per desconnectar..." Els privilegis del comitè d'empresa. Fer articles, sempre divertits i irònics, sobre les coses absurdes i potser indignants de la vida quotidiana.