Coses que em commouen
Em commou la lluna plena il·luminant els camps i les teulades... i les meves foscors.
Em commou haver trepitjat raïm per primer cop. Quantes coses desitjaria fer encara per primer cop!
Em commouen els glossadors menorquins ratllant improvisadament a s’horabaixa, i en Pere des Mercadal, reinventant la tradició de tornejar la fusta.
Em commou sentir des del llit, amb la finestra oberta, els acords del ball de sa plaça que m’arriben com un eco antic.
Em commou pujar a un petit cim i contemplar el món sencer.
Em commou el misteri de ser agnòstic (gràcies a Déu) i la certesa de creure apassionadament en l’ésser humà.
Em commou llevar-me ben de matí amb olor de pluja i saber que m’espera un llibre que potser m’inspira i un dia que potser em sorprèn.
Em commou saber que votaré l’1-O i que ho faré recordant tots els que han viscut i mort per la llibertat i la justícia.
Em commou l’honradesa intuïtiva de tantes persones, la lleialtat, la generositat.
Em commouen els valors republicans d’antany, del poble i per al poble. Tant de bo tornin i foragitin aquest individualisme voraç i monetari que ens encadena.
Em commouen els quatre principis que un vell mestre repetia a la canalla: “Prudència, justícia, fortalesa i esperança”.
Em commou la raó quan s’allibera de cotilles i es casa amb l’emoció, amb la poesia, amb la incertesa.
Em commouen les veritats a mitges benintencionades i ingènues, maldestres.
Em commouen els desitjos secrets que encara m’avergonyeixen.
Em commouen aquells que saben perdonar sense esforç ni rancúnia. I els que es fan perdonar.
Em commou el meu amic taxista que condueix sense presses.
Em commou el gosset que, ensumant la llibertat, fa uns dies vaig veure com saltava del tren just abans que el comboi tanqués les portes, per a desesperació dels seus amos.
Em commou la senzillesa d’arrencar un somriure a un infant, i escoltar un avi recordant la seva infantesa.
Em commou veure com els meus fills creixen i m’empetiteixen.
Em commou la meva soledat en companyia.
Em commou el món d’ahir, perdut, i el món de demà, somiat.
Em commou l’amor a la terra, als tomàquets i les figues, a l’aigua cristal·lina, i a les pedres que ens parlen.
Em commouen els que saben fer-se seva una terra llunyana, una llengua nova, una gent diferent.
Em commouen els llibres de paper i les tertúlies sense rellotge, bressolades pel crepuscle.
Em commou l’estiu, la tardor, l’hivern i la primavera, cadascun en el seu estil i manera.
Em commou la pluja i el vent, la remor elèctrica de la ciutat, i el dret d’estimar-ho tot sense mesura.
Em commou la vida tant com la mort.
I em commous tu, amor meu.
