12/07/2012

Costa molt parar un tren

4 min
Costa molt parar un tren

Poc abans de les eleccions autonòmiques vaig publicar un article en aquesta mateixa secció en què em demanava quins interessos defensava el Partit Popular de Catalunya i responia que cap. Em referia als silencis dels seus dirigents respecte al dèficit fiscal i al corredor mediterrani, i els contrastava amb la defensa inequívoca del concert basc per part del líder del partit a Euskadi i del corredor mediterrani pel de València.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Avui haig de rectificar i ho faig de grat, perquè la Sra. Sánchez-Camacho ja ha construït un discurs sobre el pacte fiscal proposat per CiU. El va presentar divendres, amb la seva habitual contundència, al Cercle d'Economia. En síntesi, la proposta s'articula en quatre eixos. 1) El model ha de basar-se en el diàleg, cosa que implica evitar els objectius impossibles, que només generaran més frustració i que només són aplaudits per aquells que el que persegueixen en realitat és el "xoc de trens". 2) En conseqüència, el model s'ha de basar en la Lofca. 3) Ara bé, dins la Lofca Catalunya hauria de tenir un règim especial diferent del de la resta de comunitats autònomes (com el té Canàries, per exemple). 4) Cal una millora del finançament de la Generalitat, que es concreta en el respecte al principi d'ordinalitat (o sigui, que la Generalitat no resulti més mal tractada que una altra comunitat que hagi aportat menys).

Inevitablement, Sánchez-Camacho va ornamentar la seva exposició amb qüestions que no aporten sinó confusió: que malgrat el concert el País Basc té una taxa d'activitat menor que la catalana (què deuen tenir a veure la taxa d'activitat i el finançament autonòmic i, si fos així, per què seria dolent tenir-ne una de menor?), que si les balances fiscals són diferents si s'hi inclou o no la Seguretat Social (cosa que tothom sap i que, a més, no les afecta de manera significativa), que si CiU fa malament celebrant el superàvit de la balança exterior catalana quan les empreses han de vendre a tot arreu, Espanya inclosa (algú ho ha posat en dubte?), etc. Es tracta de qüestions innecessàries i discutibles, però secundàries; l'important és que el PPC proclama que Catalunya està mal finançada i que per resoldre-ho cal un règim especial diferent del de la resta de comunitats autònomes de règim comú. A més, i això no és secundari des del punt de vista electoral, la Sra. Sánchez-Camacho sembla sincera. La meva conclusió és que el PPC ha trobat una bandera per seduir els catalans que estan preocupats pel finançament català però que volen evitar com sigui un conflicte amb Espanya.

Tal com ho veig, la proposta de la Sra. Sánchez-Camacho té dues debilitats, que correspondrà explotar als seus adversaris. La primera és que em temo que els seus col·legues no voldran sentir parlar del règim especial. La segona és que l'ordinalitat sona molt bé (és un dels pilars de la cèlebre sentència del Constitucional alemany favorable als lands "rics"), però no és suficient. Efectivament, en la darrera liquidació (la de 2009) Catalunya va ser la tercera comunitat a l'hora d'aportar i la vuitena a l'hora de rebre; la correcció necessària perquè Catalunya es mantingués tercera exigiria augmentar els ingressos de la Generalitat en uns 900 milions d'euros. No és poc, però sí molt poc en relació amb el problema: un dèficit fiscal crònic d'uns 16.000 milions. En definitiva, Sánchez-Camacho vol un tracte especial inconcret per aconseguir un resultat que millora però no resol. Així doncs, celebro que el PPC es comenci a alinear amb els interessos objectius de les classes mitjanes catalanes i lamento que ho faci massa tímidament.

Tres dies després, la mateixa tribuna és ocupada pel Sr. Pere Navarro per explicar la proposta del PSC respecte del mateix pacte fiscal. Tampoc el Sr. Navarro vol plantejar-se objectius impossibles per tal d'evitar-nos frustracions i per tal de no donar coartades als que el que volen en realitat és el "xoc de trens". També conclou que el model ha de mantenir-se dins la Lofca, i també es planteja aconseguir-hi un règim propi i diferent del de la resta de comunitats. També Navarro vol millorar el finançament de la Generalitat, i ho concreta amb un tecnicisme: limitar al 50% la part redistribuïble dels recursos de les comunitats (en el model actual se'n redistribueix el 75%). La diferència substancial amb la proposta del PPC es refereix a la "clau de la caixa", que el Sr. Navarro vol en mans d'un consorci dominat per la Generalitat.

Potser al lector no el sorprendrà que les debilitats de la proposta del Sr. Navarro siguin molt similars a les de la Sra. Sánchez-Camacho. En primer lloc, es fa difícil pensar que els seus col·legues a l'altra banda de l'Ebre acceptaran que Madrid perdi el control de la clau de la caixa (que, per cert, tenen els lands alemanys). En segon lloc, si l'ordinalitat no aportava prou, el tecnicisme encara aporta menys: afecta un fons que va minvar els recursos de la Generalitat en 1.455 milions i pretén reduir-lo en una tercera part; estaríem parlant, doncs, de millorar el finançament de la Generalitat en uns 500 milions d'euros.

Comparteixo amb tots dos la preocupació per un conflicte en què difícilment deixaríem de prendre mal. Tanmateix, no sé veure com ajudaran a evitar-lo aquestes propostes.

stats