Coutilitat: ajudar en interès propi

JOSEP DOMINGO FERRER
JOSEP DOMINGO FERRER

La nostra societat globalitzada planteja un repte fonamental de mal resoldre: aconseguir un funcionament social harmoniós en absència d’un marc legal i d’un govern globals. Certament, ni els més optimistes no gosarien qualificar les Nacions Unides de govern global. Només cal veure que els conflictes militars, econòmics, comercials, migratoris, etc., rarament es resolen a través de l’ONU. Hi ha qui defensa que el model de la Unió Europea, que ha aconseguit unificar la governança de bona part d’Europa, podria estendre’s a tot el món. De nou, no cal ser gaire escèptic per adonar-se que la UE és encara força ineficaç en els àmbits fiscal, militar i diplomàtic, entre d’altres. És difícil que una estructura confederal semblant pogués funcionar ni tan sols mitjanament bé a tot el planeta, atès que els països del món són molt més nombrosos i heterogenis que els d’Europa.

A falta d’un govern i d’unes lleis globals, podem optar per refiar-nos de la bona fe de l’ésser humà. En aquest cas, si fem una transacció comercial amb un país llunyà o si interactuem amb algú per internet, confiarem que l’altra part complirà allò que pactem. Ara bé, pot ser que l’altra part o bé nosaltres mateixos ens deixem endur per l’egoisme i ens saltem les regles de la transacció: que no paguem un producte que ens han enviat o que no enviem un producte que ens han pagat. Com més heterogènies són les parts que interactuen, més risc hi ha que això passi.

Una solució més imaginativa és dissenyar les regles del joc, tant a internet com al món en general, de manera que fins i tot l’egoista pur tingui interès a seguir-les. I encara és millor si es dóna allò que hem batejat com a coutilitat, que vol dir que seguir les regles, a banda de beneficiar qui les segueix, beneficia algú més de retruc. Si els protocols que se segueixen en les interaccions globals fossin dissenyats per ser coútils, no caldrien lleis per aconseguir que el món funcionés de manera raonable i solidària. En el projecte Co-Utility, finançat per la Templeton World Charity Foundation, a la URV estem investigant els aspectes teòrics i pràctics de la coutilitat. En termes de teoria de jocs, presentem la coutilitat com un equilibri. En el terreny pràctic, proposem protocols coútils no només per a les interaccions entre iguals a internet ( peer-to-peer), sinó també per a l’economia col·laborativa, les negociacions ambientals entre països (quotes de CO) i altres problemes.

A tall d’exemple, la preservació de la privadesa es presta de manera natural a la coutilitat. Si l’Anna vol consultar Google però no vol que Google elabori un perfil dels seus interessos, pot demanar a algú altre, posem en Bernat, que sotmeti la seva consulta i que li retorni la resposta que rebi de Google. Fins i tot si en Bernat és purament egoista, és probable que ajudi l’Anna perquè sotmetre la consulta de la noia li va bé per dissimular els seus propis interessos davant de Google. Així doncs, tenim coutilitat: l’Anna vol ajuda per mantenir la seva privadesa i l’egoista Bernat l’ajuda perquè la consulta de l’Anna li serveix per a la seva pròpia privadesa.

La preservació de la propietat intel·lectual dels continguts distribuïts per xarxes P2P també pot resoldre’s amb protocols coútils. En efecte, si l’Anna passa a en Bernat una pel·lícula, li convé assegurar-se que les còpies pirata que pugui fer en Bernat no li siguin atribuïdes a ella. Igualment, en Bernat no vol que li carreguin el mort si l’Anna redistribueix il·legalment a d’altres la mateixa pel·lícula que li ha passat a ell. Per tant, tots dos tenen interès que les seves pel·lícules respectives es diferenciïn d’alguna manera, per exemple amb una marca d’aigua. De retruc, aquesta diferenciació volguda per tothom facilita el rastreig dels autors d’eventuals còpies pirata.

En altres àmbits, poden caldre incentius per assolir coutilitat. En l’economia col·laborativa sovint no es fan tractes perquè una de les parts no s’acaba de refiar de l’altra. En el cas del car sharing, pot passar que l’Anna sigui reticent a compartir cotxe amb en Bernat perquè no el coneix i tem que pugui ser algú desagradable. En el cas del crowdfunding, algú pot tenir por de posar diners en un projecte perquè no sap si els promotors són de fiar. Un mecanisme de reputació (com els que es fan servir per qualificar els hotels en alguns serveis de reserves per internet) permet resoldre els recels anteriors i obtenir transaccions coútils.

En conclusió, un govern global (una utopia o un malson, segons com es miri) o la desaparició de l’egoisme humà (clarament una utopia) no són les úniques maneres d’evitar que el món sigui una selva. Dissenyar bé la manera com ens relacionem és una alternativa molt més realista.

Més continguts de