Creix la demanda de fets alternatius

Els profetes de l’Antic Testament tenien la mania d’assenyalar fets que ningú volia veure. Eren uns aixafaguitarres professionals que amargaven la vida a la gent. Al reietó de torn, tot i apreciar-los, no li quedava altra sortida que tirar-los al fossat dels lleons. Ara ja no cal. N’hi ha prou apujant el volum de les mentides. La veritat que ningú vol sentir té tantes possibilitats de surar en el mar de l’opiniópública com un quilo de plom. La que sura (alguns en diuen postveritat ) està fabricada amb fets alternatius.

Un dels drames de l’actual democràcia és que els polítics en campanya s’assemblin tan poc als antics profetes. Quan la informació és un mercat, l’èxit, la difusió, l’acceptació i, en últim terme, la veracitat dels fets depèn de la demanda. I en aquest mercat, com més forta és la demanda de fets alternatius, més excèntrics i exòtics semblen els fets reals i el professional que no els maquilla. Un polític professional -el que entén que la seva feina és arribar al poder- mai ven fets que ningú compra, i el corol·lari d’aquesta lògica és que arriba al màxim poder el polític que es limita a dir el que la majoria de votants volen sentir. Si no parem de sotmetre la informació a una subhasta de polzes amunt i avall ens acabarem nodrint i intoxicant amb fets alternatius.

Als profetes d’avui dia -com als inspectors del Banc d’Espanya- se’ls titlla de catastrofistes fins al mateix llindar de la catàstrofe. Després tothom es fa creus que allò que deien, allò tan evident, passés del tot desapercebut. Però la modulació de la veritat per fer-la més digerible i alternativa és un marc mental que fabriquem cada dia i que rarament deixem de dur posat. Vegem-ne un exemple molt actual.

En la crisi migratòria, és un fet real que el líder europeu que obre fronteres, com Angela Merkel, és castigat a les urnes, però com que volem que els dolents siguin ells -els polítics,les institucions- i els bons la gent del carrer s’acaba imposant com a fet alternatiu, i fals, que la voluntat popular és obrir fronteres. Ahir calia manifestar-se però potser també calia més humilitat a l’hora de proclamar-nos poble acollidor, i tenir més clar que als primers que cal convèncer, perquè són majoria, és als catalans que acabaran votant el primer Albiol que passi si tenen la sensació que obrir fronteres tindrà un impacte molt més negatiu i directe en la seva vida -ja molt dura i difícil- que en la dels catalans més benestants.

Però la demanda de fets alternatius més alarmant és la que no tolera que ara la Terra ens vingui amb presses i que el glaç àrtic es desfaci sense cap consideració pels nostres projectes de vida. I com que no ho tolera pot arribar a titllar qui ho explica de “terrorista informatiu”. [ Llegiu els comentaris a l’article del 12 de febrer d’Isidre Estévez a l’Ara.cat.] Contra el que afirma la comunitat científica, està disposada a proclamar, més enllà del llindar de la catàstrofe, que els fets reals són una exageració catastrofista.

Més continguts de