Crisi: lleis, ètica i valors
Abanda de la repercussió mediàtica que han tingut les acampades -amb una importància que no s'ha d'exagerar, però sobretot que no s'ha de menysprear-, és creixent la quantitat de persones que entre dificultats, retallades i soroll polític expressen en privat la seva indignació oculta i pregunten amb insistència per les causes -i els responsables- tant de la crisi com de les dificultats per superar-la. Sovint es busquen persones o institucions responsables (i n'hi ha), sovint es gira el cap en direcció a la política (i cal fer-ho) i cada vegada es parla més d'una manca d'ètica i d'una crisi de valors socials.
Crec que resumeixo bé el que vull explicar dient que de la crisi en tenim la culpa gairebé tots, però no pas tots en el mateix grau, i afegint que els que en van tenir més part de culpa són els que segurament estan patint menys les conseqüències. Crec que la indignació neix sobretot d'aquesta segona constatació.
Molts, des del nostre fer diari, hem contribuït a la crisi, però això no vol dir que tots en siguem igualment responsables. La responsabilitat directa se centra en decisions -generalment de tipus econòmic- que moltes persones van prendre (o deixar de prendre) al llarg dels quinze o vint anys passats. Algunes decisions van ser il·legals i la majoria no han estat sancionades (estafes, fraus fiscals). Altres estaven mancades d'ètica però no eren il·legals i no seran sancionades (nous productes financers o altres tipus d'especulació). Moltes fins i tot van rebre suport i lloances de l'opinió pública (supressions d'impostos). Aportaré una reflexió sobre la relació entre les lleis, l'ètica i els valors. Pot ajudar a repartir millor culpes i responsabilitats, en comptes de limitar-nos a veure només les dels altres.
La nostra societat és una societat de llibertats, que des de la Revolució Francesa va començar a treure's de sobre les opressions dels senyors tot augmentant els espais de llibertat personal. Les primeres Constitucions modernes són sobretot l'escut contra la intromissió dels poderosos en la vida de tots els seus súbdits, i d'aquí la importància dels drets individuals que les omplen. A poc a poc es van haver d'anar complementant amb mesures per posar límits a aquestes llibertats, a fi d'evitar que l'exercici d'un dret no dificulti o impedeixi els dels altres membres de la comunitat.
La llibertat individual no és il·limitada, sinó que grinyola i s'ha de regular quan topa amb la llibertat o el benestar dels altres. S'ha d'establir un equilibri entre drets i limitacions, entre individualisme i consciència social, per fer possible la convivència. Algunes fronteres d'aquest equilibri les marquen les lleis, però confiar-ho només a les lleis ens portaria a una societat tan reglamentada que tornaria a ser opressora, com va passar amb el comunisme. Hem de deixar un ample espai de llibertat a les persones, però en aquest espai ens hi hem de moure amb comportaments ètics. No tot el que no és il·legal és bo. Dit d'una altra manera, com més obert i lliure sigui el sistema i menys ens ofegui el marc legal, més important és que l'actuació individual s'autolimiti en base a consideracions ètiques i a valors socials.
Malauradament, quan ho apliquem al camp econòmic ens trobem amb una dificultat específica. Fa molts anys que es va predicant, i darrerament amb molta força, que la recerca del major profit econòmic individual porta a aconseguir la millor situació col·lectiva, idea que ha permès convertir l'egoisme personal en un valor social, i gairebé a santificar la cobdícia com a font del progrés. Ha portat a eliminar tota consideració ètica respecte dels comportaments econòmics i financers mentre no surtin de la legalitat. Simultàniament, per augmentar la llibertat es van eliminar les regles que limitaven l'actuació en el món financer, i es va pretendre que el mercat s'autoregularia. No va ser així, i la desregulació més la cobdícia han portat al gran desastre financer recent, que acabarà suposant una regressió del nivell d'equitat de les nostres societats.
Tan preocupant com això és llegir que, a casa nostra i durant els darrers vint anys, s'ha produït una progressiva personalització dels valors i un gran increment de l'individualisme. És a dir, una adaptació de les conductes al que més convé a cadascú individualment i un rebuig a tota imposició externa. Pot ser que això ens faci més nosaltres, però també pot ser que faci molt més difícil la vida col·lectiva. A l'hora de buscar causes de l'origen de la crisi això també ha de comptar, i comptarà en la sortida.
