CRÍTICATV

Crònica personal d’un dilema Disney

Per molt que juris i perjuris que mantindràs el teu fill lluny de l’univers Disney, hi ha un moment en què sucumbeixes i comenceu a veure pel·lícules junts d’aquesta productora. I aleshores es presenta un dilema: ¿les pel·lícules clàssiques o les modernes? Després de setmanes donant-hi voltes la meva conclusió és que és una cruïlla irresoluble. Els increïbles i 101 dàlmates són els dos exemples que em serveixen per explicar aquest fatal lose-lose.

Els increïbles és una molt bona pel·lícula. En realitat el film va sobre la titapausa -si algú té una traducció millor de pitopausia, l’hi compro- però l’embolcall de pel·lícula de superherois està tan ben tramat que la canalla pot disfrutar-la encara que li quedin dècades per experimentar la crisi de la quarantena. El problema és un altre: el ritme trepidant del muntatge fa que els joves espectadors s’acostumin a una narració que funciona sobretot per impacte i sobreestimulació. Explosions, persecucions, canvis de plans constants, la càmera sempre en moviment... És difícil que puguin racionalitzar alguna cosa del que estan veient o reflexionar sobre les implicacions de l’argument.

101 dàlmates, esclar, té un ritme més reposat i deixa espai als nens perquè acabin d’omplir el film amb les seves sensacions i reflexions. Però, tot i estar rodada ja als anys 60 -quan la modernitat social començava a escolar-se amb comptagotes en l’univers Disney- la pel·lícula està plena de tòpics sexistes i classistes. I això no ho millora que només la trobis en streaming en versió llatina. “¡Mujer tenías que ser! ”, li diuen a Cruella DeVil quan té un accident de cotxe. I a la cuinera del matrimoni protagonista l’animalitzen com un gosset quan ha de recollir de quatre grapes una brossa que ha caigut sota una tauleta. Si bé el doblatge no té res de dolent en si mateix, sí que crea una distància gens menyspreable en un infant catalanoparlant del 2018.

Pel que fa a la violència, tot i que n’hi ha molta més a Els increïbles, acaba resultant purament estètica i inofensiva. És com aquells curts del Correcaminos i el Coiot: els explotava un cartutx de dinamita i al cap de dos segons ja estaven recuperats i fent el mico de nou. Hi ha molt més acarnissament a 101 dàlmates : quan els dos sicaris volen matar els gossets van cridant “ ¡Rómpele el cráneo, rómpele el cráneo! ”, que resulta francament molt més pertorbador.

Suposo que el truc és anar combinant. O veure una vegada i una altra Wall-E, un meravellós film futurista que està rodat sense pràcticament diàlegs. Però, més enllà d’aquesta sana excepció, i potser també d’ Inside Out o Coco, veure els films moderns de la factoria té un cost evident - tot i que els rols socials són menys escandalosos-: sotmetre els nanos a una muntanya russa visual i auditiva que els incapaciti per seguir una història sense cops de plateret cada cinc segons.

Més continguts de