ABANSD’ARA

Cròniques colonials (1)

De Pedrolo (l’Aranyó, la Segarra, 1918 - Barcelona, 1990) a Diario de Barcelona (26-X-1981). Trenta-cinc anys després d’aquest escrit de l’articulista més incisiu del catalanisme radical dels anys de la Transició, els “imaginatius” de l’administració central, que ell descrivia, encara barrinen sobre quina en poden fer per exacerbar els ànims de gent de la perifèria.

Suposo que ho heu llegit o, si sou prou granats, que us en recordeu, car hi ha coses que no s’obliden: durant el maig francès del 68, algú va escriure “La imaginació al poder” en una paret de les escales de la Facultat de Ciències Polítiques. Però no sé si us haureu adonat que ara, al cap de tretze anys, hi ha un indret on s’està materialitzant aquesta esperança: l’Estat espanyol. No pas, certament, com hauria volgut l’autor de la pintada anònima, el qual devia pensar en una imaginació creadora i, doncs, de les que alliberen, mentre la que es posa a contribució en aquesta península on es van evaporant les essències espirituals de l’Occident sembla que es proposi un cop més, entre altres objectius que de moment deixarem de banda, la destrucció de les cultures anomenades minoritàries, entre elles la catalana. Busca, com feia el feixisme que acabà avergonyint-se del seu nom negligir la seva tasca, el càstig. […] Siguin els que siguin el motiu i el sentit del càstig, la palmeta encara pega. Per tal d’evitar fins on és possible les prohibicions descarades que sempre perjudiquen la imatge de l’equip que duu la nau, ara se n’encarreguen els “imaginatius” quan troben una manera de reformar l’Estatut amb lleis que procuren no mirar de massa a prop la Constitució; quan gairebé sistemàticament el govern central recorre davant del Tribunal Constitucional contra les lleis elaborades pel Parlament de Catalunya (ja són quatre les incriminades i tot just comencem); quan a València els ucedistes i aliats de tota jeia s’inventen un idioma deslligat del català; quan el ministeri d’Educació i Ciència convoca oposicions a una càtedra de llengua catalana en la seva modalidad balear ; quan un governador civil es nega a contestar una pregunta en la nostra parla i vol que se li formuli en castellà bo i que entén l’idioma del país. […] Confessem, tanmateix, que es tracta d’una imaginació raquítica, severament racionada, com sembla inevitable quan se serveixen idees velles i projectes atrotinats. De trifulga en trifulga i de tragèdia en tragèdia, se’ls hauria d’haver acudit, als homes de l’administració central que escampen arrels cap a la perifèria, que si un poble resisteix durant tants segles una voluntat estranya de “digerir-lo”, per alguna cosa deu ser. O potser se’ls ha acudit i no gosen preguntar-ho? És probable. Més aviat tendeixen a ofegar les respostes quan algú contesta sense que l’interroguin.

Més continguts de