Cròniques d’una ocupació 1 (1988)
Tria J.M. CasasúsUn dels pensadors francesos de la darrera fornada, l’Alain Finkielkraut, va parlar darrerament a Barcelona, invitat per la fundació ACTA, i sembla que aprofità l’ocasió per acabar d’aclarir, si calia, els seus punts de vista sobre el nacionalisme. En distingeix un de democràtic i un d’antidemocràtic, els quals no hem de confondre, respectivament, amb el nacionalisme de defensa de les nacions oprimides i el nacionalisme d’agressió que practiquen els Estats imperialistes. I, pel que he entès, el nostre és dels bons: sabíem que era de defensa, i ara sabem que també és democràtic. Gairebé ho tenim tot a favor, doncs! Gairebé, repeteixo, perquè correm el perill de fossilitzar la nostra cultura i de reduir-la a un pur folklore si insistim massa en els “trets diferencials”. […] Una cultura com la catalana, tan europea d’origen, no pot pas fer cap contribució a la cultura universal quan se’ns vol convèncer que cal fer-la passar pel sedàs d’una altra cultura que en el curs d’aquesta operació la va eliminant com qui suprimeix, a l’hora de comunicar-se, unes formes dialectals que només en alguns racons tenen encara curs i són tolerables. […] No podem pas creure que som una manifestació peculiar de lo español o de l’etre français, segons l’Estat que ens cau damunt i ens identifica amb tot de documents nacionals, perquè aquests episodis formen part de la nostra història, de la història que tots hem viscut en la nostra condició de catalans, no pas de francesos o d’espanyols; [...] Parlar d’ocupats i, doncs, d’ocupants, descriu més bé una realitat que no pas el terme nacionalisme català, cada dia més suspecte d’incloure’s en un nacionalisme espanyol disposat potser a tolerar menudes idiosincràsies, però no per això menys agressiu en no respectar la nostra integritat nacional. Vol dir, per tant, que mentre tinguin poder sobre nostre ens vigilaran fins a l’acta de defunció. És d’aquest poder que cal desfer-se si volem gaudir d’una existència suficient. El nacionalisme dernier cri no ens mena enlloc ni quan no té obediències espanyoles. D’altra banda, en el nacionalisme hi ha una tendència perillosa a inferioritzar l’adversari que pot extraviar el nostre pensament i la nostra acció. És tota una altra cosa l’independentisme que tan sols exalta la ll ibertat i, atès que som aquí, que som catalans i que ens l’han arrabassada, la llibertat del nostre poble. En la nostra actitud no hi ha d’haver ni l’ombra d’aquest xovinisme que sol prosperar entre els pobles agressors, com Franco s’encarregà de recordar-nos i com ens recorden avui la democràcia espanyola i la democràcia francesa, tan orgullosa l’una com l’altra, posseïdes totes dues pel mateix afany de grandeza o de grandeur, com si fos possible ser gran quan trepitges els petits. Als independentistes, simplement, ens fan nosa els ocupants.
