C’s: propostes insuficients
Ahir, els Srs. Garicano i Roldán, candidats de Ciutadans, responien a un article meu de dissabte passat i ho feien repassant les principals mesures que proposen per millorar el funcionament del mercat laboral. Aquestes propostes no són desencertades, i, de fet, el meu article concloïa que “Garicano i Ciutadans proposen coses que són positives, però que no van a l’arrel del problema, i el problema és gravíssim”. Em referia a la baixa productivitat de l’economia espanyola, a la qual tornaré tot seguit.
Tenim un altre problema, òbviament, que són unes taxes elevadíssimes d’atur per a les quals ni Garicano ni Ciutadans tampoc no proposen solució. La major part de l’atur espanyol prové del col·lapse del sector de la construcció, que una política estúpidament desreguladora havia permès que es dediqués durant una dècada a construir els habitatges que s’havien de construir com a mínim en dues. Als països més endreçats, el sector de la construcció ocupa, al llarg dels cicles econòmics, entre un 6% i un 7% de la força laboral. A Espanya es va permetre que arribés al 13% i ara ha caigut al 5%. El gruix de l’atur que patim prové de la destrucció d’aquests llocs de treball (gairebé dos milions de directes i altres tants d’indirectes), llocs de treball que no s’haurien hagut de crear mai i que van ser ocupats per immigrants i per joves provinents d’un abandonament escolar que, altrament, tampoc no s’hauria produït. Només un programa que revitalitzés la construcció podria ser eficaç per reabsorbir una part d’aquest atur. D’habitatges nous en falten pocs, i, per tant, el que cal és facilitar-ne la construcció i, sobretot, posar en marxa un potent programa de rehabilitació d’habitatges que concentri tota la capacitat financera de l’Estat, actualment dispersa en diversos sectors (per exemple, l’automòbil, molt menys eficaç perquè una part important dels recursos es destinen a subvencionar la compra de vehicles d’importació).
Tornem al problema de la productivitat, que a Espanya evoluciona d’una manera alarmant. Entre el 1995 i el 2007, a l’època que es deia que “España va bien ”, la producció per treballador va augmentar a tots els països al nord dels Pirineus entre el 14% i el 37%. A Espanya va baixar. La raó no va ser sinó la creació massiva de llocs de treball de baixa productivitat. Només la destrucció d’una part d’aquests llocs de treball durant la crisi ha fet que la productivitat sigui ara una mica superior a la del 1995. Malgrat aquesta destrucció, el fet és que en aquests últims vint anys, comparant els llocs de treball del 2014 amb els del 1995, Espanya ha creat proporcionalment entre tres i quatre vegades més llocs de treball de baixa productivitat que qualsevol país al nord dels Pirineus.
El problema no és que els espanyols es formin poc (tenim una de les taxes de graduació universitària més altes del planeta) sinó que massa empresaris es conformen amb treballadors poc formats, que en la seva gran majoria han de trobar fora de les fronteres. Per què tants empresaris es conformen amb treballadors poc formats? Els economistes sabem que baixa productivitat és sinònim de baixa remuneració. Els empresaris es conformen amb treballadors poc formats (i poc productius) perquè els poden pagar poc.
Les propostes de Ciutadans són positives però no van a l’arrel del problema, que és que a Espanya és legal pagar molt poc l’hora de treball. A cap país al nord dels Pirineus, sigui anglosaxó, francòfon, germànic o nòrdic, és possible això. Em refereixo a salaris que, en termes de poder de compra o de percentatge respecte del PIB per càpita, no siguin com a mínim un 50% superiors al salari mínim interprofessional espanyol.
Les propostes de Ciutadans estan destinades a reduir el que els economistes denominem atur friccional i a complementar els salaris baixos a base de subvencions. Es tracta d’objectius que aplaudeixo, però que no es proposen treure’ns de la fatal dinàmica que estem seguint.
Ara bé, Garicano i Roldán acaben el seu article afirmant: “Però la nostra prioritat principal és canviar radicalment un model educatiu ancorat en l’edat industrial [...]. Impulsarem un pacte educatiu que tregui l’educació del futbol polític i en faci una matèria consensuada”. Ciutadans, doncs, com han fet sistemàticament el PSOE i el PP, ens proposa una nova reforma de l’educació. Seria la vuitena en un període en què els països al nord dels Pirineus n’hauran feta una o cap. Però el cas és que a Catalunya l’educació ja és una matèria consensuada (la llei d’educació del 2009 va ser votada per CiU, el PSC, ERC i ICV-EUiA), i Ciutadans no pretén sinó trencar aquest consens. I alhora el consens lingüístic. En matèria laboral, el que proposa Ciutadans és bo però molt insuficient; en matèria educativa és una barbaritat.
