Cuatro, cap a la dreta, dreta, dreta
Per als que no creiem en les casualitats, s’amunteguen les improbables coincidències. Enumero. L’ejecció de Jesús Cintora, considerat pro Podem, del seu programa de Cuatro. La reducció dràstica dels informatius de la cadena. La cancel·lació de Noticias Cuatro en favor de Cuatro al día, produït per Ana Rosa Quintana, i el fitxatge de polemistes de l’ala dura com Cristina Seguí, Carlos Cuesta o l’infaust Javier Negre. Recuperar Iker Jiménez, ara que s’ha convertit en assot del govern Sánchez amb les seves inverificadíssimes teories sobre el coronavirus. L’ speech de Risto Mejide a Todo es mentira, dient que havien donat treva a Sánchez per no posar el dit a l’ull al capità en plena tempesta, però que s’havia acabat el bròquil.
Paolo Vasile, conseller delegat de Mediaset, sempre ha dit que ell no fa política, sinó que només serveix les necessitats de l’audiència. Deixo que el lector consideri quin és el grau d’honestedat d’aquestes paraules. Però, d’acord, imaginem que ens el creiem. Tenint en compte que La Sexta satisfà el votant de l’esquerra -d’una certa esquerra, almenys- amb Farreras, Évole, Pastor, Wyoming o Mendizábal, no costa gaire interpretar aleshores l’enfilall de moviments a Cuatro com un intent de ressituar una cadena que va fent mínims històrics en els últims temps.
El curiós és que l’esquema sembla molt diferent del d’Atresmedia. El grup Planeta té el seu primer canal, Antena 3, situat al centredreta, de manera que el posicionament de La Sexta té prou sentit i és complementari. A més, recull una inèrcia que ja mantenia aquesta marca abans de ser absorbida. En canvi, Cuatro venia d’una tradició d’esquerra -com a marca cool de Prisa- i, a més, fa de segon canal d’una Telecinco que, amb Ana Rosa com a gran tòtem informatiu, ja està prou decantada cap a la dreta, tot i els ímprobes esforços de Jorge Javier Vázquez. ¿Hi ha només càlcul de l’audiència? Em sembla improbable: els grups audiovisuals, com a part d’un sector molt regulat, tenen molt a demanar del govern espanyol. O a aconseguir. No resulta versemblant que renunciïn alegrement a aquesta capacitat de pressió. Seria inèdit, francament.
El problema, tanmateix, no és tant de línia editorial. Al final, és normal que hi hagi nínxol per a una televisió decantada clarament cap a la dreta. Ara bé, quan això es fa a base de contractar col·laboradors que en alguns casos han estat condemnats per la seva mala praxi professional, aleshores es corre el perill de pervertir l’àgora pública de debat convertint-la en un carreró fosc ple de trinxeraires de l’opinió i la manipulació. Prestar-se a orquestrar això és un pèssim servei a la societat. I a la audiència a qui dius servir.
