Publicitat
Publicitat

Curar les ferides

La no-violència ha estat una de les característiques importants del procés català al llarg d’aquests anys. Manifestacions lúdiques i reivindicatives i sempre pacífiques, aquest n’ha estat el tret distintiu. Fins i tot en els moments més difícils i de més tensió s’ha insistit en la necessitat d’evitar la violència física. Considerant que parlem de moltíssimes persones al carrer, el risc en molts casos era força elevat, però afortunadament aquesta actitud mai no s’ha manifestat. En aquest sentit, la violència exercida per les forces de seguretat de l’Estat l’1-O ha estat l’única excepció.

Però l’absència de violència física, tot i ser extraordinàriament important, no exclou apreciar la gravetat del conflicte. Durant els mesos de setembre i octubre es va produir una escalada imparable en el procés independentista, que al meu entendre va tenir el tret de sortida en l’aprovació de les lleis del 6 i 7 de setembre. Aquells dies vam viure un debat parlamentari amb molta tensió, que va acabar amb l’absència física dels membres de l’oposició, que van abandonar la sala. A partir d’aquí, l’enfrontament va augmentar i finalment el referèndum, amb dos presidents que públicament havien anunciat amb rotunditat l’un que se celebraria i l’altre que s’impediria, es va fer malgrat que donades les circumstàncies no es va produir amb totes les garanties. L’anunci de la DUI i l’aplicació de l’article 155 sobrevolaven els nostres caps, tot i que molts no desitjàvem ni una cosa ni l’altra. Finalment, semblava que la convocatòria d’eleccions per part del president Puigdemont seria l’alternativa per aturar-ho, però no es va produir.

La reacció de l’Estat va ser d’una gran duresa: la greu acusació de rebel·lió i sedició i consegüentment l’aplicació de presó preventiva per a una part dels membres del Govern i els presidents de l’ANC i Òmnium són els instruments més greus que es poden fer servir, i això va significar una perillosa crisi sobre l’actuació dels poders de l’Estat, el poder judicial inclòs. Sense oblidar, esclar, l’aplicació del 155.

Però la fugida a Bèlgica del president Puigdemont i quatre consellers cessats, que es van entregar voluntàriament a la justícia belga al·legant la seva desconfiança en la justícia espanyola, també ha estat vista per Espanya com una greu ofensa i un deteriorament de la seva imatge democràtica. Si a això hi sumem la campanya que s’està duent a terme al país flamenc a través dels mitjans de comunicació, el dany és considerable.

De moment, aquestes són algunes de les ferides obertes del conflicte, i més enllà dels fets tenen implicacions personals que afecten individualment.

La vivència de la presó no serà fàcil d’oblidar, és un dels episodis més difícils que poden passar les persones en la seva vida, si bé també és cert que fa que s’aprenguin a valorar altres coses. Són exemples descrits per persones que han sofert la pèrdua de llibertat i que s’han vist obligades a sotmetre’s a una disciplina que normalitza un tipus de vida que amb prou feines no deixa més espais oberts que el del propi interior. També deu ser dur el dia a dia per als que se senten exiliats a Brussel·les i que d’alguna manera ja comencen a notar la desconnexió de la seva quotidianitat. Les absències obligades en un cas i en l’altre són el primer a què cal posar remei.

D’altra banda, el govern central -quan el país tot just començava a recuperar-se de la crisi econòmica, quan semblava que millorava en molts aspectes, quan l’atur finalment canviava de sentit i s’apuntava una clara recuperació- ha topat amb el desafiament sobiranista, probablement el problema més greu amb què s’ha trobat en els últims temps, i havent estat incapaç de dialogar i gestionar adequadament el conflicte en els últims anys. Les guerres internes, la duresa demanada per uns com a resposta i les crítiques d’altres, la incapacitat de donar una resposta política més enllà de la judicial, les imatges de violència de l’1-O, la internacionalització del conflicte... Val a dir que si el càstig és dur, tampoc no resulta gaire gloriosa la imatge del castigador.

Ara com ara cadascú se sent profundament ofès i no entén les raons de l’altre. El mateix passa amb la societat, que s’inclina clarament a favor dels uns o dels altres sense fer un esforç genuí de pensar en el dolor aliè. Pendents de la decisió d’avui del jutge Llarena, la posada en llibertat dels detinguts és el primer pas imprescindible per començar. Però passi el que passi amb les eleccions i independentment del resultat de l’endemà, haurem de conviure. Així que si en el passat no es va voler una mediació, per al futur immediat, és a dir, per al 2018, serà necessària no una sinó múltiples mediacions amb persones capaces d’ajudar a curar les ferides.

Riure, malgrat tot

Etiquetes

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT