D' Alacant a Bengasi i Trípoli
Després que els efectes devastadors del terratrèmol i el tsunami al Japó monopolitzessin l'actualitat durant algunes jornades, fa uns dies que el conflicte a Líbia ha tornat a les primeres pàgines dels nostres diaris. Sobretot arran que el Consell de Seguretat de l'ONU va aprovar dijous passat una resolució que autoritzava tant una zona d'exclusió aèria al país africà com la utilització de "totes les mesures necessàries per protegir els civils" de les possibles represàlies dels soldats de Muammar al-Gaddafi. Poques hores després d'aquest gest, van començar els atacs contra el territori controlat per les forces del coronel. Uns atacs que, paradoxalment, han incrementat sensiblement el nombre de víctimes civils de l'enfrontament.
El de Líbia és un conflicte que ha anat canviant de color, malgrat l'obstinació dels periodistes occidentals de fer-nos creure, tant sí com no, la inevitabilitat de la derrota militar de Gaddafi enfront de les forces de l'oposició. En aquest sentit, els atacs aeris contra els bastions rebels han estat decisius per capgirar la situació, mentre que les escomeses des del cel de les potències occidentals han tallat de soca-rel qualsevol intent d'avanç governamental. Atacs, uns i altres, que no són nous a Líbia. De fet, si retrocedim en el temps veurem com, segons molts especialistes en història militar, el primer territori on es van utilitzar els avions com a arma de guerra va ser Líbia. En aquell llunyà 1911, l'exèrcit colonial italià va atacar algunes places des de l'aire. Aquests van ser els primers (i rudimentaris) passos d'un procés que, a la llarga, va fer que els avions deixessin de ser eines d'observació per esdevenir poderoses màquines de guerra.
Anys més tard, la Itàlia de Mussolini va ser de nou el primer Estat que es va atrevir a usar massivament l'aviació contra la població civil, durant la invasió d'Abissínia iniciada el 1935. Les accions del Duce, que van incloure el llançament d'armes químiques, van seguir l'estela marcada per l'exèrcit espanyol, que, a partir de l'any 1923, en plena guerra del Rif, va agredir amb gas mostassa les forces resistents d'Abd el-Krim i la població que li donava suport. Aquestes accions van causar milers de víctimes civils i problemes de salut tant en els habitants que van quedar exposats al contingut d'aquestes armes com en els seus descendents.
El territori europeu havia quedat al marge d'aquestes accions, fins a l'arribada de la Guerra Civil a Espanya. Va ser durant aquest conflicte que es va situar per primera vegada la població civil al centre de la diana militar. El camp de batalla, doncs, deixava de limitar-se al front i s'ampliava fins a la rereguarda per culpa de l'acció indiscriminada de l'aviació. Barcelona n'és un exemple ben sagnant, amb desenes d'atacs a càrrec d'aparells italians entre els quals destaquen els que van tenir lloc entre els dies 16 i 18 de març del 1938 i que van causar centenars de víctimes. Però els atacs no es van limitar a la capital del país. La resta del territori -des de Portbou fins a Alacant, passant per Lleida, Tortosa, Figueres, Tarragona, Granollers, València, Sagunt o Benicàssim- va esdevenir un tràgic banc de proves per a unes forces nazi-feixistes que ja es preparaven per a una nova guerra mundial.
Precisament, els bombardejos sobre aquestes últimes ciutats són els protagonistes d'un llibre excel·lent que va veure la llum fa unes quantes setmanes. Es tracta d' El País Valencià sota les bombes , dels professors Rafael Aracil i Joan Villarroya. S'hi fa un repàs poble per poble dels efectes dels atacs franquistes des de l'aire sobre la geografia valenciana. Una mostra més de la cruesa de la guerra i de la naturalesa criminal d'un règim que va ser pioner a estendre la guerra més enllà dels camps de batalla. Set dècades abans, els habitants d'Alacant o Figueres, com ara els de Bengasi o Trípoli, van veure caure foc des del cel. Un foc que ahir, com avui, i malgrat les paraules de les resolucions, continua tenint la població civil com a principal damnificada.
