Davant d’un govern bastard
Alguns auguraven “mesures quirúrgiques” en l’aplicació del 155, com si la democràcia i l’estat de dret admetessin sabotatges suaus. La cirurgia ha resultat ser la de Jack l’Esbudellador, i només té la virtut de posar en evidència fins a quin punt el pacte constitucional del 78 va ser una estafa, i l’autogovern de Catalunya, una farsa que ha estat abolida per simple decisió de dos partits que tenen una representació minoritària al Parlament, amb el concurs d’un tercer que en teoria ni tan sols hi és representat (en teoria, perquè hi té el PSC com a indigne valedor). Sigui dit de passada, des de l’admiració per la poesia d’Adam Zagajewski, la meva insignificant però total repulsa a la seva actitud en acceptar de recollir un premi de mans d’un rei que va cridar a un cop d’estat davant dels seus nassos. Un rei que s’ha posat allà on el vol el PP, que és en l’inici de la fi del seu regnat i de la monarquia parlamentària.
L’Estat ha decretat l’anul·lació i la usurpació de les institucions catalanes i la imposició d’un govern bastard teledirigit pel PP i els seus còmplices. Davant d’això és imperiosa la declaració de la independència de Catalunya i la proclamació de la República Catalana, en compliment del mandat ciutadà de l’1-O. I no veig inconvenient perquè, tot just a continuació, el president Puigdemont convoqui eleccions constituents, les primeres de la República, a fi de curtcircuitar unes eleccions il·legítimes convocades per Rajoy i el seu directori “quan tot hagi tornat a la normalitat”. D’aquesta manera serien els legítims representants de la ciutadania els que fixessin el calendari electoral i la legalitat vigent. A Rajoy se li va escapar que ell no havia triat el seu interlocutor (Puigdemont), sinó que ho havien fet uns altres. Suposo que pensava en la CUP o en els diputats de Junts pel Sí, però qui va triar aquest interlocutor va ser el poble de Catalunya.
Naturalment la declaració, la proclamació i la convocatòria seran declarats il·legals (pel TC o per qui sigui, per a Espanya ara ja no hi ha normes). Però els catalans ja han fet l’1-O, suportant fins i tot la violència, i ara són perfectament capaços de mantenir la República dempeus i de celebrar eleccions. Pacíficament, com sempre. El que no ha entès ni entendrà mai el nacionalisme espanyol és que el poder, a Catalunya, no es troba només en les institucions de govern sinó també, i sobretot, en mans de la ciutadania. Una ciutadania que l’1-O va travessar el llindar de la por i que està disposada i preparada per afrontar la repressió d’un Estat tan embogit que trigarà a adonar-se que l’únic que ha dut a terme és la seva pròpia demolició. La normalitat tornarà a Catalunya, i tant. Però no serà la normalitat dels homes i les dones capcots davant de la infàmia d’un govern imposat, sinó la normalitat digna i justa d’uns ciutadans que no permetran que un estol de lladres posin les seves mans brutes de corrupció damunt la seva escola, els seus mitjans públics i la seva policia. Que no permetran que es torni a trepitjar la seva llibertat.
