Davant de la sentència

Tal com es planteja la resolució del Suprem, hi pot haver una regressió de drets per un ús abusiu de la sedició

El Tribunal Suprem té previst comunicar avui la sentència del Procés, sobre la qual encara planen moltes incògnites. Un cop descartat el delicte de rebel·lió i, per tant, desautoritzat el relat de la violència que va sustentar la instrucció del jutge Pablo Llarena i els informes de la Guàrdia Civil, els magistrats es decantaran per una figura decimonònica del Codi Penal, la sedició, que comporta penes igualment importants que poden superar els 10 anys. Ja hi haurà temps per analitzar els detalls de la sentència, quina és la veritat dels fets que estableix i quina responsabilitat atribueix a cada acusat. I també per veure com es resolen les qüestions prèvies, sobretot les que han motivat recursos davant del Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg. Però, des del primer moment, caldrà gestionar com s’hi respon, tant institucionalment com al carrer.

En primer lloc, cal subratllar que seria catastròfic per a la causa independentista que una sentència que descarta la violència, almenys en un grau suficient per doblegar l’Estat, derivés en una resposta violenta. Afortunadament, en els últims dies i setmanes, i davant del que serà sens dubte una sentència dura, el conjunt del moviment independentista ha refermat el seu compromís amb la no-violència, i des de totes les instàncies es fan crides a la calma i a la determinació, ja que aquesta vegada el que es planteja no és una acció puntual sinó mobilitzacions durant un període de temps més o menys llarg.

L’objectiu de la protesta ha de ser demostrar a les institucions de l’Estat que una part molt majoritària de la societat catalana no comparteix que s’hagi donat una resposta judicial a un problema polític, i està disposada a mobilitzar-se de forma pacífica per defensar els seus drets. Aquesta és la clau de volta. Tal com es planteja la sentència, serem al davant d’una regressió de drets fonamentals, amb un ús abusiu de la figura de la sedició. La reivindicació ha de ser en defensa dels drets fonamentals, que també serà la base dels acusats davant d’Estrasburg, i incloure-hi el màxim d’actors de la societat catalana. Es pot estar en contra de la independència, o ser crític amb la manera com s’ha conduït el Procés, però davant d’una sentència així caldrà tornar a fer pinya i reagrupar la societat al voltant d’uns eixos de mínims, com ara l’amnistia i el referèndum.

Perquè més enllà de les mobilitzacions, justes i necessàries, caldrà tenir molt en compte que el que dona legitimitat política al procés sobiranista són sempre els vots. D’aquí que cada vegada que els catalans tinguin una urna al davant, i la primera oportunitat serà el 10-N, caldrà omplir-la amb paperetes que transmetin un missatge clar de rebuig a la repressió. I aquest missatge s’haurà de repetir tantes vegades com calgui, perquè ara mateix la persistència és la principal arma dels que només tenen les urnes per defensar les seves idees. Venen dies difícils, però la societat catalana ja ha donat mostres sobrades de maduresa i d’intel·ligència col·lectiva.

Més continguts de