David Albet

em llevaré a l'hora de sempre, a dos quarts de nou. El primer que faré és obrir la porta de casa i recollir el diari de l'estora del replà. Aniré a visitar la cafetera i em llegiré exactament dos cafès. Obriré l'ordinador i si no m'hi quedo enganxat sortiré a comprar el pa i un altre diari. Llavors em posaré a tocar la flauta una o dues hores. Si tinc moltes interrupcions ho acabaré desconnectant tot. Cap a quarts de dues em posaré a fer el dinar. Els comensals varien, tant podem ser tres com sis. Això sí, si finalment només haig de cuinar per a mi sol, no cuinaré. Cuinar només té sentit si ho fas per als altres; si no, no val la pena. Com tocar la flauta, vaja. Faré la migdiada innegociable. És curta, només deu minuts. Tinc la benedicció d'adormir-me amb una gran facilitat. D'hora, a la tarda, hauré d'anar cap a L'Auditori, tot i que avui al concert no tocaré perquè no hi ha flauta. L'estona prèvia al concert és eterna, no passa mai. Els músics sempre voldríem començar immediatament. Els nervis amb els anys no minven, sinó que augmenten, però aprens a conviure-hi i gestionar-los millor. Llavors començarà el concert i entrarem en una altra dimensió, com que la música és feta de temps, i cal que passi per poder-la gaudir, passa d'una manera molt diferent. Quan s'acabi el concert, serà tard, però tenim localitzat un restaurant, el Velódromo, al carrer Muntaner, on el menjar, l'horari i el preu conviuen en perfecta harmonia.