Publicitat
Publicitat

Inferns fiscals

Hem d’estar orgullosos de pagar impostos, hem d’admirar més els inspectors d’Hisenda i ens hem d’implicar socialment en les plataformes existents

“L’aigua és per apagar l’infern,
el foc per cremar el paradís”

Jeremy Taylor

En la indústria del frau fiscal internacional i en els delictes continuats de l’estafa neoliberal, la dinàmica global retruny de forma local: avui, ara i aquí, el frau fiscal costa a cada ciutadà català 2.120 euros anuals. El volum estimat de la gran evasió s’enfila a 16.000 milions evaporats anualment a Catalunya: recursos que perd el país i que perdem totes i tots. En total, 26.000 milions als Països Catalans. S’escriu tan ràpid com els efectes immediats que genera: es corca la democràcia, s’hipoteca el futur i es buiden les arques públiques, allà d’on sortien escoles, hospitals i pensions. Dic sortien perquè darrerament en surten rescats bancaris d’escàndol, factures infames d’autopistes buides i rescabalaments públics d’infraestructures privades. Fiscalitat trial i desigualtat d’impunitat: els de baix no arriben, els del mig s’ofeguen i els de dalt s’escapen. Capitalisme per als pobres, que diria Zizek, i socialisme per als rics. Tot al revés.

Si a la presó només hi ha pobres i dissidents, els paradisos fiscals són un aplec de taurons transnacionals, delinqüents globals i corruptes de tota mena

Però de tot el cartipàs impune i les mil cares vergonyants del frau, l’evasió i l’elusió fiscal -dúmping, Junckers, sicavs, amnisties fiscals i altres trampes-, el pitjor del pòdium són els paradisos fiscals. Xacra i sagnia, ens queden aparentment lluny però ens afecten de prop i sovint el que atresoren allà s’ha furtat aquí. Simples bústies de correus, societats pantalla falses i transferències en un clic per on s’escapa l’opció d’un país millor. No en tinguin cap dubte: si a la presó només hi ha pobres i dissidents, els paradisos fiscals són un aplec de taurons transnacionals, delinqüents globals i corruptes de tota mena que tot ho malmeten. Aixoplugats sota el mateix paraigua de la cultura de la cobdícia, la voracitat dels carronyaires i la vocació depredadora que empobreix països sencers, aguditzen desigualtats i vampiritzen la democràcia. Fins i tot les preferents van néixer allà, d’una brutal retorsió de les normatives fiscals: ordint la fuga, nodrien l’engany.

N’hi ha més, esclar: el vincle estret paradisíac amb la factoria de la corrupció -una altra forma de saqueig social i violència de mercat- és directe, sistèmic i funcional. Si els Pujol passen per Andorra, Rato recala a Gibraltar i Almirall es fuga a Suïssa. L’economia global del delicte del capitalisme furtiu també s’hi barreja: hi ha un cable memorable de Wikileaks des de l’ambaixada dels EUA a Madrid en què un fiscal es demana: “Per què Cuatrecasas no para de defensar membres de la màfia russa?” Bona pregunta encara sense resposta.

De candent actualitat al banc dels acusats, ¿què vincula una corrupció tan local com el cas Pretòria amb Madeira, l’illa de Niue del Pacífic Sud, Andorra o Suïssa? Doncs que és el circuit de la tupinada: el que es roba aquí que se’n va cap allà. Fet i fet, el cas que asseu l’exconseller d’Economia de la Generalitat i l’exsecretari de Presidència del pujolisme és eloqüent. Patriotes de billetera i catalans de paradís fiscal com Alavedra i Prenafeta, la investigació va arrencar l’any 2005 en una operació contra el despatx d’advocats Pretus del passeig de Gràcia, relacionat amb la investigació contra el BBVA-Privanza. Sobre la taula, una carpeteta amb tres operacions a Santa Coloma, Badalona i Sant Andreu de Llavaneres: el cas Pretòria. Pretus -d’aquí el nom de l’operació- és el mateix despatx que assessorava els Carceller de Damm: 72 milions de frau. De comparses, còmplices i mariachis, sense el concurs de determinats despatxos de luxe, les receptes fosques de la banca privada i els consells opacs de les àrees de grans patrimonis de les grans entitats financeres això seria impossible.

El frau és patró de conducta de les elits: una indústria global farcida de mercenaris locals

Ni casos aïllats ni poma podrida, el frau és patró de conducta de les elits: una indústria global farcida de mercenaris locals. Només cal revisar els noms dels catalans de la Falciani -el narcoempresari José Mestre, el vicepresident del Barça Alfons Godall, l’empresari Gustavo Buesa, l’exdiputat del PSC Dídac Fàbregas o l’escurabutxaques de Manuel Lao- per descriure la tropa nostrada de l’escaqueig. Que guarden part de la fortuna -com totes les empreses de l’Íbex-35- en aquests nous castells feudals fortificats que són els paradisos fiscals: on blinden el botí i consumen l’estafa.

A casa nostra -que ja no és casa d’alguns, perquè no hi tributen- la Plataforma per una Fiscalitat Justa participa des d’avui en la Setmana d’Acció Global contra els Paradisos Fiscals, recordant que la meitat del comerç mundial ja passa per aquests forats negres econòmics. Una iniciativa global, coincidint amb el primer aniversari dels papers de Panamà, que té una doble implicació catalana, força dialèctica i antagònica. Per dalt, els de sempre que sempre hi surten: dels Pujol a Vilarrubí passant per Messi i Josep Lluís Núñez. Per baix i per contra i on nien les esperances, els qui s’hi oposen obertament en una coalició social integrada per 50 entitats. Vindiquen una nova cultura fiscal democràtica -“Som gent comuna, que col·labora amb els seus impostos al benestar col·lectiu”- davant la fetor de les clavegueres financeres. Perquè d’antuvi, en tota tribu, societat o comunitat suren dos tipus de llestos : els tirans de vocació i els lladres de professió. Els que volen manar-ho tot i els que s’aprofiten deixant-nos sense res. Contra tots dos només disposem de dos estris fràgils: l’ètica comuna i la democràcia política. En el vessant tributari passa el mateix: cultura fiscal i democràcia tributària, hem d’estar orgullosos de pagar impostos, hem d’admirar més els inspectors d’Hisenda i ens hem d’implicar socialment en les plataformes existents.

Tot just fa un any en Joan F. Mira invocava “El capital segons sant Lluc” per reblar la martingala, “en les bases teològiques de la borsa, i en la modernitat de l’antic principi segons el qual els pobres seran més pobres, els rics més rics, i els qui protesten, degollats”. Així anem. Digne de protesta, escarni o escrache : pacífic, públic i simbòlic. Evidentment. Però real, com tot el que ens furten cada dia, amb plena impunitat i carregant-s’ho tot. Especialment el futur, que és el lloc on passarem la resta dels nostres dies. Si no deixem que també ens el robin. #ForaParadisosFiscals #EndTaxHavens.

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT