Quan a Davos cantaven les cigales

Parlem de Davos, però no d’economistes, sinó del debat filosòfic que va tenir lloc a l’Hotel Belvedere el diumenge 17 de març del 1929 entre Cassirer i Heidegger.

Cassirer era un jueu burgès, un liberal humanista partidari de la República de Weimar. Es va atrevir fins i tot a defensar públicament que la idea d’una Constitució republicana, lluny de ser aliena a la mentalitat alemanya, havia estat promoguda per l’idealisme filosòfic. A la seva universitat va celebrar públicament el Dia de la Constitució, malgrat el boicot promogut per molts professors. La majoria del públic assistent al debat el veia com el representant de la filosofia democràtica, que és la filosofia que, en lloc de preocupar-se per la contemplació desinteressada del que és etern, centra els seus esforços a alleujar els mals de l’home. La filosofia democràtica és -per entendre’ns- la caritat bíblica sustentada en cites filosòfiques.

Heidegger promovia una nova manera de pensar centrada en l’existència individual i en la nuesa de l’home davant la mort. Sintonitzava bé amb els joves presents, molts dels quals eren veterans de la Primera Guerra Mundial, marcats pel trauma de les trinxeres. El veien com un filòsof pagà, ja que estava entestat a buscar la veritat de manera orgullosa, imprudent, impertinent fins i tot, i no li importava gens ni mica que fos o no confortable. Aquest era el Heidegger que fascinava Arendt i Löwith.

El debat es va decidir quan Cassirer va ser incapaç de respondre a aquesta pregunta de Heidegger: “¿Fins a quin punt la tasca de la filosofia és permetre l’alliberament de l’angoixa? ¿No deu tenir com a tasca sotmetre l’home, fins i tot radicalment, a l’angoixa?” El 1931, en una conferència titulada L’essència de la veritat, Heidegger va resumir aquesta qüestió en una inversió de la frase bíblica que sosté que només la veritat ens fa lliures. Només la llibertat -va dir- ens fa veritables. No necessàriament lliures o feliços.

Mentre Cassirer parlava de cultura, Heidegger insistia que l’home és un ésser-per-a-la-mort. Si hi ha per a ell alguna possibilitat de transcendència, no es troba en un hipotètic refugi en els grans valors o en les grans idees, sinó en l’assumpció de la seva condició d’ésser-cap-a-la-mort.

L’opinió generalitzada va donar com a triomfador Heidegger, que, d’acord amb el testimoni de Taubes, en acabar, es va negar a donar la mà a Cassirer. Em costa de creure, perquè, si bé les seves diferències, com veiem, eren òbvies, Cassirer havia convidat Heidegger a Hamburg i Heidegger convidarà Cassirer a Friburg. Només a partir del 1933, quan Heidegger es va afiliar al partit de Hitler, es van separar, i de manera definitiva.

Quina és exactament la utilitat de la filosofia, si en té cap? Jo sóc tan escèptic que signaria de grat la carta que, el 19 de febrer del 1758, Diderot va escriure a Voltaire: “Ser útil als homes? ¿Estem segurs de fer alguna cosa més que divertir-los o que hi hagi una gran diferència entre un filòsof i un flautista? Els homes escolten l’un i l’altre amb plaer o desdeny, i continuen sent el que són”. Ara, als meus seixanta anys, crec que els homes fan el que han de fer. Després del debat de Davos, els joves assistents no es van recloure a remugar cada paraula sentida, sinó que van fer una gran festa.

Són els economistes -substituts dels filòsofs a Davos- els que tenen la pretensió (una mica còmica, si ens atenem als fets) d’utilitat. La filosofia, segons com es miri, és pitjor que inútil: és perillosa. Al cap i a la fi no és altra cosa que l’art de dormir amb l’enemic, o, dit d’una altra manera, l’art de deixar anar amarres. Sòcrates, de manera més crua, deia que filosofar és preparar-se per morir, i Demòcrit, que filosofar és aprendre a riure, que és una manera impertinent de dir que quan s’arriba a comprendre com funciona el món és que ja s’està preparat per abandonar-lo. Només és prematura la mort dels ignorants. Cap aquí apunta aquesta pregunta d’Erasme: “Digueu-me: si hagués de morir demà, ¿preferiria morir com a idiota o com a savi?”

Seguint de prop la narració de Plató, podem veure com Sòcrates, després de beure la cicuta, va sentir que el cos se li anava posant rígid. Quan la rigidesa li va arribar al baix ventre, es va cobrir el cap -¿per vergonya?- i, finalment, va fer un encàrrec al seu amic Critó que els filòsofs sense ironia no saben interpretar: “Sacrifica un gall a Asclepi”. El gall és l’animal que estira el coll de matinada, i Asclepi, el déu que cura les penalitats dels cossos malmesos.