El veredicte del cas Weinstein és un gran progrés

El fet que el productor cinematogràfic hagi sigut processat ja és una anomalia considerable

El productor de cinema Harvey Weinstein arriba als jutjats de Manhattan el maig de 2018. / Shannon Stapleton / REUTERS
DEBORAH TUERKHEIMER
Deborah Tuerkheimer Jurista, exadjunta al fiscal de districte de Manhattan

El veredicte de culpabilitat contra Harvey Weinstein en un procés penal amb probabilitats d’acabar bé és tota una victòria per al moviment #MeToo. Tot i que l’han absolt dels càrrecs més greus –dues acusacions d’agressió sexual depredadora–, aquest resultat indica que comencen a caure les barreres socials i jurídiques que durant tant de temps han impedit que es fes justícia a les víctimes d’agressions sexuals.

Weinstein ha sigut declarat culpable de delicte sexual en primer grau contra Miriam Haley, antiga assistent de producció d'un reality, i de violació en tercer grau contra Jessica Mann, aleshores aspirant a actriu. L’han enviat a la presó, on ha d’esperar la sentència. Sens dubte, el fet que l’abans poderós productor cinematogràfic hagi sigut declarat culpable avala en bona part les seves nombroses acusadores, tant dintre com fora de la sala del tribunal.

No ens ha de sorprendre que s’utilitzessin tàctiques de temps immemorial per desacreditar les testimonis

Aquest judici ha sigut un dels més vistos de la història recent, i amb raó. El 2017, uns reportatges de gran impacte van treure a la llum múltiples acusacions d’agressió sexual contra Weinstein que es remuntaven a dècades enrere. Això va provocar la difusió per Twitter del hashtag #MeToo i d’un moviment d’abast mundial amb el mateix nom.

El fet que Harvey Weinstein, de 67 anys, hagi sigut processat ja és una anomalia considerable. La gran majoria d’agressions sexuals no arriben mai als tribunals. Una gran part de les agressions sexuals no es denuncien i, si es denuncien, poques vegades acaben en un arrest o procés. L’organització Rape, Abuse and Incest National Network (Xarxa Nacional contra la Violació, l’Abús i l’Incest) calcula que als Estats Units només cinc de cada mil agressions sexuals es tradueixen en condemnes per delicte.

Els casos que acaben en condemna acostumen a ser molt diferents del cas Weinstein. Els fiscals tendeixen a presentar càrrecs quan hi intervenen desconeguts, i si hi ha lesions, una arma, resistència física i una denúncia immediata. L’enjudiciament dels delictes sexuals és relativament poc freqüent en les agressions més habituals: entre coneguts, amb un ús mínim de la força i quan la revelació no és immediata. Aquestes circumstàncies posen a prova la capacitat dels jurats per anar més enllà dels conceptes convencionals d’agressió sexual. Quan després de l’agressió es produeixen intercanvis amistosos o fins i tot relacions consentides entre l’autor dels fets i la víctima –com va ser el cas, segons els testimonis del judici de Weinstein–, costa imaginar un procés penal, per no parlar d’una condemna.

Sis dones en total han testificat que Harvey Weinstein les va agredir sexualment, però només l’han declarat culpable de dos dels casos. Els advocats de l’acusació tenien l’esperança que els testimonis de les altres dones reflectirien el patró de conducta del productor per aprofitar-se d’unes noies vulnerables.

No tots els homes acusats d’agressió sexual deixen un rastre com aquest. Els fiscals solen tenir la declaració d’un únic testimoni, amb la qual cosa normalment no n’hi ha prou per convèncer de res els jurats, encara que hi hagi proves addicionals que corroborin les paraules de la víctima. Els jurats acostumen a ser excessivament escèptics quan jutgen les denúncies d’agressions sexuals. Aquest dèficit de credibilitat ha impregnat històricament el sistema judicial penal i encara dura ara, fins i tot a l’època del #MeToo.

L’interrogatori de les acusadores per part de la defensa volia furgar en les sospites profundament arrelades d’alguns jurats sobre les dones que denuncien agressions sexuals. No ens ha de sorprendre que s’utilitzessin tàctiques de temps immemorial per desacreditar les testimonis. De vegades apareixien com unes mentideres que buscaven la fortuna o la fama. Les culpaven d’haver-se posat en una situació vulnerable. Les presentaven com a dones venjatives penedides d’haver tingut unes relacions sexuals consentides. Ara la pregunta és quant de temps mantindran el seu poder aquests tòpics tan familiars en un moment en què les víctimes tenen la possibilitat –per molt remota que sigui– que les creguin.

Les dones pobres, de color, que fan un pas endavant totes soles continuaran sent desacreditades i culpabilitzades

Al llarg del judici i les deliberacions del jurat, moltes seguidores del moviment #MeToo tenien la sensació que aquest judici era crític. Si no s’exigeix a Weinstein que reti comptes pel que ha fet, preguntaven, quina esperança hi havia per a les supervivents anònimes de la violència sexual que busquen justícia als tribunals? Durant els últims sis mesos, mentre preparava el material per a un llibre sobre la credibilitat, he passat moltes hores parlant amb víctimes d’assetjaments i agressions sexuals. Les nostres converses sovint giraven al voltant del que vol dir retre comptes.

Algunes supervivents em van dir que no volien tenir res a veure amb la justícia penal. Per a d’altres, protegir les possibles víctimes del futur era el principal al·licient per recórrer als tribunals. D’altres consideraven la declaració de culpabilitat com un reconeixement del mal que els havien fet, i això ho trobaven important. Per a aquestes supervivents i moltes altres, la declaració de culpabilitat de Weinstein és un motiu d’esperança.

No cal dir que el #MeToo té com a objectiu moltes més coses que enviar els pitjors delinqüents a la presó. El moviment és ambiciós: exigeix que transformem la nostra cultura basada en els privilegis sexuals masculins i la mala conducta que se’n deriva. Però la rendició de comptes als tribunals de justícia forma part d'aquest canvi.

El veredicte del cas Weinstein ens demostra que s’estan fent autèntics avenços. Però el sistema encara falla, sobretot pel que fa a les supervivents. Les dones pobres, de color, que fan un pas endavant totes soles –sobretot aquestes– continuaran sent desacreditades i culpabilitzades. Però les víctimes de casos que mai sortiran als titulars mereixen alguna cosa més que una evasiva promesa de justícia penal.

Els vells prejudicis contra aquestes dones no desapareixeran d’un dia per l’altre; ni tan sols un veredicte extraordinari com aquest pot refer el món. De tota manera, el veredicte del cas Weinstein indica que comencem a corregir el rumb.

Copyright The New York Times

Traducció: Lídia Fernàndez Torrell