Decàleg enmig de la crispació
1. Per primer cop en la història el conflicte entre Catalunya i Espanya només pot acabar a les urnes. No hi ha lloc per a una guerra civil o un cop d’estat.
2. Espanya no és el Regne Unit.
3. L’estratègia del PP no passa per la seducció de Catalunya ni la de la majoria parlamentària catalana per transformar Espanya. La desconnexió és mútua.
4. La sessió d’ahir no s’hauria d’haver produït mai. El filibusterisme i els trucs han substituït la política. Una sessió lamentable.
5. L’emocionalitat és un enemic perillós en política.
6. El conflicte d’avui no va començar ahir. Catalunya va votar el juny del 2006 en referèndum un Estatut d’Autonomia que prèviament havia estat negociat i votat al Parlament, negociat i votat al Congrés de Diputats i al Senat i que va ser arrasat per un Tribunal Constitucional polititzat i desacreditat.
7. L’Estat no ha obert cap diàleg tots aquests anys, i posar una nació contra les cordes sempre té conseqüències.
8. La majoria parlamentària no va ampliar aquest dimecres el suport moderat, però defensar el referèndum és donar veu al sí i al no.
9. La confiança és imprescindible per a la negociació, i la lleialtat política no existeix amb el govern espanyol, que tracta Catalunya com una anomalia que cal uniformitzar.
10. És una amarga ironia sentir lliçons de democràcia de Sáenz de Santamaría. El pretès delicte és convocar un referèndum i l’alternativa és la resignació i la humiliació.
