Dèficit fiscal i llengua

ANDREU MAS-COLELL
ANDREU MAS-COLELL Economista. Catedratic emèrit de la UPF i de la Barcelona GSE. President del BIST.

Espanya Global ha celebrat un acte a Barcelona sobre la llengua. Va ser una manifestació més de l’angúnia i les inseguretats que la pervivència del català causa en alguns medis espanyols, que avui defensen el que titllaré de bilingüisme asimètric. Consisteix en exigir que en tots els aspectes de la vida social la presència del castellà sigui almenys del 50%, i alhora no exigir el mateix per al català. Com que hi ha molts aspectes en què el català està molt per sota del 50% (penseu en la justícia), ja podeu veure que això va cap a l’objectiu desitjat: el monolingüisme castellà. A més, als nostres amics, sovint gent culta, els importa la qualitat del castellà. M’imagino que si passegessin per Califòrnia -cosa que els aconsello: allí hi tenen una missió clara- els angoixaria el castellà del carrer, o la sorprenent escassetat d’escriptors en llengua castellana. Però quan arriben al català la preocupació per la qualitat desapareix: el català, com més patois millor.

El bilingüisme asimètric l’hem de contrastar amb el bilingüisme simètric, o si voleu, el bilingüisme perfecte. En aquest últim les dues llengües estan en peu d’igualtat. En particular, el sistema educatiu té la responsabilitat que els alumnes formats a Catalunya surtin de l’escola amb un coneixement idèntic i culte de les dues llengües. Aquest no és un tema de llibertat d’elecció de l’alumne o dels seus pares, de la mateixa manera que no hi ha un dret a prescindir, a l’escola, de les matemàtiques o de la història, o del castellà.

En la defensa del bilingüisme simètric soc, personalment, intransigent. I voldria explicar per què. Considerem, per un moment, una altra dimensió de les tensions catalanes amb l’Estat: les relacionades amb les transferències fiscals. Aprofito l’avinentesa per fer una precisió sobre el dèficit fiscal territorial, en referència a l’article d’Eva Granados d’abans-d’ahir (“Greuge econòmic i independentisme optimista”). És ben cert que, com ella afirma, en una entrevista amb Antoni Bassas vaig dir: “Amb els impostos que actualment paguem podem cobrir el cost de tots els serveis públics que rebem i encara quedaria un petit excedent”. Però em sembla que Granados no s’adona del que això significa: vol dir que no hem necessitat mai fons obtinguts via l’endeutament del Regne d’Espanya, que avui representa pràcticament el 100% del PIB. En canvi, som responsables de retornar-lo, almenys, en un 19%, una quantitat que no és “un petit excedent”, i que s’hi suma. Així i tot, la meva posició és que tota negociació s’ha de fer amb la sensibilitat de reconèixer que la millora del nostre tractament fiscal representa, donada la situació de partida, un cost real per a la Hisenda espanyola.

Ara bé, quan passem a la llengua la situació és radicalment diferent. El bilingüisme simètric no imposa absolutament cap cost. Aprendre dues primeres llengües a l’edat que toca és molt fàcil i la recerca, internacional i voluminosa, sobre bilingüisme ha establert que no només no imposa cap cost cognitiu sinó més aviat el contrari. Seguint el fil de les publicacions de Núria Sebastián-Gallés i del malaguanyat Albert Costa ho podeu comprovar. El món és, també, ple d’exemples en què, sense efectes negatius, l’escola dedica temps a preservar característiques culturals de la pròpia identitat. Un és l’escriptura japonesa. Als japonesos els seria molt més fàcil usar l’alfabet llatí. Però no ho fan, i no podem dir que el Japó pateixi per això.

Em temo que la intolerància cap al model de bilingüisme simètric només té una explicació: es vol acabar amb la diferència catalana per un procés, estès en el temps, de marginació i empobriment de la llengua. Aquells a qui, com a mi, els és difícil concebre la identitat catalana sense la llengua que ens van transmetre els nostres pares, dirien a l’espanyol raonable que observi com el Quebec s’està acomodant al Canadà ara que els quebequesos francoparlants no veuen la seva llengua amenaçada. D’altres potser li dirien que miri Escòcia o Irlanda. La llengua pròpia s’ha perdut però l’aspiració nacional segueix ben viva. L’esforç per liquidar la llengua, si ha existit, ha estat inútil si el propòsit era diluir aquest sentiment.

En resum: som molts a Catalunya que, per les raons indicades, estem disposats a transigir i pactar en molts aspectes, però no en la llengua. Fer-ho seria fer-nos mal sense generar cap benefici social. Senyors i senyores d’Espanya Global: si pateixen per la salut del castellà on els cal treballar és a Califòrnia.

Més continguts de