Deixeu Grècia en pau

Estic impressionat pel papanatisme pseudogrecofílic en el qual han caigut alguns comentaristes, i alguns polítics del país. Val a dir que n’hi ha que ho fan per absoluta ignorància, mentre que n’hi ha d’altres, alguns d’ells professors universitaris, que ho fan aprofitant la ignorància esmentada. Això és greu i trampós.

Aquest article ha estat suscitat pel fet d’haver sentit dir que Catalunya mai no havia estat tan a prop de Grècia, políticament parlant. Qui feia el comentari no sabia res del passat medieval comú, esclar. O, per mirar molt més a prop en el temps i a l’arrel del moment que vivim, tampoc no sabia res del Missatge a Sa Majestat Jordi I, rei dels hel·lens, redactat per Enric Prat de la Riba i publicat el 10 de març de 1897. La carta va ser lliurada al cònsol grec a Barcelona per Antoni Suñol, president de la Unió Catalanista, i llegida en grec pel professor Antoni Rubió i Lluch. La missiva expressava l’enhorabona del poble català al poble grec per l’annexió a Grècia de l’illa de Creta. L’acte va acabar amb el cant d’ Els segadors, en el que es considera que va ser una de les primeres utilitzacions públiques del nostre himne nacional amb finalitats reivindicatives. Em sembla bastant trist, per tant, que la ignorància esdevingui moneda d’ús tan comú en mitjans que haurien de tenir molta cura a l’hora de parlar en general, i en concret sobre els vincles entre nacions, sobretot quan es tracta de nacions històricament tan pròximes com la catalana i la grega.

El que esgota la capacitat de sorpresa és quan, fent un doble salt mortal, es comparen les situacions grega i catalana d’avui, com si la realitat social, econòmica i política grega i catalana tinguessin res a veure.

Val la pena repassar algunes dades per comprendre l’abast del papanatisme dramàtic al qual estem sotmesos: Catalunya té una població d’uns 7,5 milions d’habitants, mentre que Grècia sobrepassa els 11 milions. El PIB català, és a dir, allò que produïm els catalans, té un valor de 193.000 milions d’euros, mentre que el PIB grec és de tan sols 182.000 milions. Això vol dir que el seu PIB per càpita és d’uns 16.000 €, mentre que el nostre és d’uns 26.000 €. Evidentment això té conseqüències sobre la renda familiar, que en el cas català dobla la grega. Podríem parlar del deute nacional com a percentatge del PIB, que en cas grec és exagerat; dels percentatges d’atur, molt més elevats a Grècia que al nostre país; de la qualitat dels serveis públics com la sanitat, l’escola, les infraestructures... Em centraré, tanmateix, en dos índexs que avaluen la cohesió social i el nivell de vida. Em refereixo a l’índex de Gini, darrerament força utilitzat, i l’índex de desenvolupament humà.

L’índex de Gini mesura fins a quin punt els ingressos dels individus o de les llars s’allunyen d’una distribució perfecta en una economia. En cas que la cohesió, segons la mesura de l’índex, fos total, Gini donaria 0. Com més ens allunyem de 0, més desigualtat assenyala l’índex. El Gini català és de 33 punts, mentre que el grec és de 35 punts.

Si anem a l’índex de desenvolupament humà (IDH), estarem analitzant el nivell de vida d’una societat, tenint en compte l’alfabetització, els serveis, la cobertura social, l’esperança de vida, l’educació. L’IDH ha esdevingut el veritable estàndard mundial per mesurar la qualitat d’una societat. Doncs bé, en aquest cas, i segons les darreres dades emeses pel Banc Mundial, Catalunya ocupa el lloc vint-i-dos del món, per davant de França, Finlàndia, Itàlia o Espanya. Grècia, en canvi, ocupa el lloc trenta-set.

És a dir, qui mira de situar la realitat social, econòmica i política catalana al nivell de la grega, o bé ho fa per pura ignorància, o bé ho fa sense tenir en compte la realitat. Els problemes de la societat grega són molt greus, molt profunds, i responen a dinàmiques absolutament allunyades de les nostres. Cal que desemmascarem d’una vegada les operacions de màrqueting polític, que tenen molt més a veure amb la inanició intel·lectual de molts dels qui les protagonitzen (a qui no nego l’habilitat comunicativa) que no pas amb la voluntat de trobar espais de millora per a la nostra societat.

Catalunya ha de mirar de comparar-se amb els millors. Nosaltres, que som fidels a l’ambició nacional i a l’ambició social dels que van enviar el Missatge al rei dels hel·lens, hem d’aspirar a comparar-nos i a cercar camins que ens acostin a les societats més desenvolupades de la Terra, entre les quals, per cert, ja ens trobem. Tenim problemes, esclar, molts d’ells relacionats amb el que el procés actual cap a la independència mira de solucionar. No ens en sortirem mirant cap a Grècia. No ens distraguem, i deixem-los en pau.