ANÀLISI

Del BEI a JxSí, una (pre)història del Procés

L’independentisme treballa des dels anys 90 per esdevenir majoritari en la societat catalana

Quan el 10 de juliol del 2010 la manifestació per protestar per la retallada de l’Estatut va esdevenir un clam a favor de la independència, es va dir que era fruit d’un enuig puntual. Quan la Diada del 2012 un milió de persones van sortir al carrer a reivindicar un estat per a Catalunya, es va dir que era producte de la crisi. Quan la mobilització es va repetir el 2013, l’excusa va ser que era una operació per tapar la corrupció de CiU. I així podríem continuar fins a arribar a avui mateix. La incapacitat per entendre la naturalesa del procés sobiranista es produeix per dos fenòmens. D’una banda, per la rapidesa amb què es va produir el tomb en l’opinió pública catalana, concentrat en el bienni 2010-2012, la qual cosa va alimentar la teoria de l’accidentalisme. De l’altra, pel desconeixement sobre la feina prèvia que havia fet l’independentisme.

Un llibre que ofereix moltes pistes sobre aquesta prehistòria del procés és La generació de la independència (Gregal), de l’historiador Francesc Marco-Palau. És un repàs a algunes d’aquestes fites que ajuda a entendre per què, quan va arribar el moment, l’independentisme va trobar un terreny fèrtil on florir ràpidament i esdevenir un moviment madur, interclassista, amb una elevada capacitat d’incidència social i amb quadres formats en tots els àmbits. El contrari d’un suflé.

1992

Els 11 diputats al Parlament de l’ERC d’Àngel Colom

Àngel Colom és la persona que va normalitzar l’independentisme, que el va treure de les catacumbes, de la marginalitat ideològica, i que el va convertir en una opció política a l’alça, sobretot entre els joves. La campanya d’ERC a les eleccions del 1992, amb un lema inspirador com C ap a la independència i mètodes innovadors, va obtenir 210.000 vots i 11 escons. L’independentisme havia arribat al Parlament per quedar-s’hi.

1993

Victòries del BEI a la Universitat Autònoma i a la de Barcelona

El 19 de novembre del 1993 el Bloc d’Estudiants Independentistes (BEI) va guanyar les eleccions claustrals de la UAB. Un mes després, la victòria es va repetir a la UB, i va convertir el BEI, comandat per Josep Castells, en la força majoritària entre els estudiants catalans, amb capacitat d’incidència real sobre la política universitària (van impulsar la creació de la Xarxa Vives) i l’elecció de rectors. Era la primera vegada que l’independentisme esdevenia hegemònic en un àmbit concret. Aquell BEI, molts membres del qual van fundar després l’Associació Catalana de Professionals, va convertir-se en el principal planter de quadres independentistes.

2002

Jordi Porta guanya les eleccions a Òmnium Cultural

Els joves del BEI també van participar en l’operació per descavalcar Josep Millàs, vist com a institucional i pròxim a CDC, al capdavant d’Òmnium amb una candidatura renovadora encapçalada per Jordi Porta. Va ser la primera derrota del pujolisme i un símptoma clar que la correlació de forces estava canviant dins del nacionalisme.

2003

Joan Laporta, un independentista al capdavant del Barça

¿Podia un independentista desacomplexat presidir l’entitat catalana amb més projecció internacional? Joan Laporta va demostrar que sí imposant-se a les eleccions a la presidència del Barça per una àmplia majoria. El paper de Josep Guardiola normalitzant l’ús del català a les rodes de premsa de la Champions també va ser clau per canviar la percepció social que es tenia de l’independentisme.

2006

La Plataforma pel Dret a Decidir, l’antecedent de l’ANC

El febrer del 2006 es va produir, just després del pacte Mas-Zapatero per l’Estatut, la primera manifestació massiva de l’independentisme. Un nou senyal que pocs van saber interpretar. En va ser la responsable la Plataforma pel Dret a Decidir, que s’havia creat poc abans, amb Mònica Sabata com a portaveu. La capacitat de la PDD per aconseguir adhesions entre centenars d’entitats i la popularització del concepte dret a decidir van ser la clau del seu èxit. Per cert, Oriol Junqueras era un dels que portaven la pancarta.

2009

L’empresariat es mulla en l’operació Spanair

El 2007 la societat civil catalana i el món econòmic van celebrar un acte a l’Iese per reivindicar un aeroport de primera per a Barcelona. Dos anys més tard es va fer un pas més i un grup d’empresaris (molts d’ells declaradament independentistes), amb el suport de la Generalitat, van comprar la majoria de Spanair. L’operació no va reeixir pel boicot de l’Estat, però va demostrar fins a quin punt hi havia empresaris disposats a apostar pel país.

Marco-Palau inicia el seu llibre amb una sentència que feien seva els estudiants del BEI dels anys 90. “Si avui som hegemònics a la universitat, d’aquí a 20 anys l’independentisme serà majoritari a la societat”. Aquell futur, amb noves sigles i nou actors, com l’ANC o Junts pel Sí, sembla més a prop que mai.

Més continguts de