Dimecres passat ens vam tornar a trobar a la plaça del Rei, com hem fet des del mateix dia que van tancar els nostres representants a la presó. Érem les mil persones de sempre. No hem fallat ni un sol dimecres, ni fallarem fins que els nostres presos no surtin de la presó, i fins que els nostres exiliats no puguin tornar a casa. L’acte és senzill: un grup coral fet de cantaires de diverses corals del país combina cants amb lectures que duen a terme membres del grup Teatre amb R de República. L’acte dura entre vint i vint-i-cinc minuts. Acaba sempre igual: amb un minut de silenci i el cant d’ Els segadors. Al final els assistents es tomben cap al mur de la capella de Santa Àgata i demanen llibertat davant de les fotografies dels presos i dels exiliats. És un acte popular, senzill. Un acte basat en les idees clares, el coratge i la constància. S’hi veuen pocs polítics, potser perquè no és un acte que surti gaire als mitjans. Només el president Torra, abans i després de ser president, i en Xavier Trias, que és qui més present s’hi ha fet. Hi són els familiars dels presos i dels exiliats, i gent molt diversa, de procedències polítiques diferents; també molta gent sense afiliació, i amb professions, edats i ocupacions ben variades. D’aquestes trobades setmanals a la plaça del Rei, com les que es fan a Gràcia o a la plaça Catalunya, també setmanalment, n’han sorgit altres iniciatives. Aquí no hi ha ni sigles, ni grans entitats, ni noms. Aquí només hi ha el poble.

Dimecres passat l’aire era una mica més espès que de costum: l’esbatussada entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana havia deixat males vibracions a tothom. La reacció de la majoria de la gent era d’una certa desesperació: com és possible que no s’adonin que així no ens representen?, com és possible que no vegin que sembla que estiguin duent a terme el guió dels enemics de la nostra sobirania?, com és possible que estiguin tan lligats a les dinàmiques autonòmiques? Les preguntes sense resposta anaven amunt i avall de totes les converses. Els crits d’“Unitat, unitat, unitat” eren a flor de llavis. La gent fidel al país, els patriotes de la plaça del Rei, se sentia desemparada perquè els nostres representants legítims semblen estar disposats al que calgui per... defensar el territori polític guanyat en un entorn autonòmic que semblàvem haver superat. Tot això passava el dia abans que l’unionisme, representat políticament pel jutge Llarena, fos superat pels esdeveniments i per l’onada europea, i hagués de retirar l’euroordre de detenció contra els exiliats. El fet que els nostres polítics no aixequin el nas per damunt de les seves sigles, ni per damunt de les poltrones ridícules a les quals s’aferren, ens fa un mal que, segons com, pot ser irreparable per a la nostra causa.

L’arrel del problema polític del sobiranisme és no ser capaç de superar les sigles autonòmiques. Ni de superar la síndrome de la substitució. Ni de superar els personalismes i les misèries de les organitzacions, tan petites i tan justes que són habitualment. Això ja es va veure quan, en les darreres eleccions, no va ser possible repetir Junts pel Sí, l’única opció que podia haver augmentat el pes de l’independentisme al Parlament, i l’única manera d’estalviar-nos tants problemes, debats estèrils i ridículs. Ens pot passar el mateix a les eleccions municipals. El cas de Barcelona és paradigmàtic: els uns perquè pensen que els toca, els altres perquè enyoren possibilitats passades, entre tots aconseguiran fer impossible que l’Ajuntament de Barcelona sigui dirigit pel sobiranisme. Semblava que la iniciativa de Jordi Graupera podia quallar, però hi ha massa gent als aparells interessada a fer-la fracassar. Una llàstima.En tot cas, és la demostració que les dinàmiques del Parlament no tenen res a veure amb la dinàmica del carrer. Val a dir que l’única veu destacada que he sentit durant les darreres hores per demanar que s’escolti la veu del carrer ha estat la del conseller Maragall. Ha dit sense embuts que el carrer demana unitat, i que no es pot fer altra cosa que ser fidels a aquesta crida. El que sobta és, tanmateix, que siguin polítics molt joves els que s’aferrin a les sigles desesperadament. Ho fan amb vehemència. Amb desqualificacions pròpies de tertúlies privades. Fan patir molt. Vivim un temps en què l’experiència sembla no valdre per a res. No vull pensar que quan la política es converteix en l’única sortida, la possibilitat de fer-la avançar pels camins de la renovació s’acaba.

Cal que els polítics surtin altre cop al carrer per escoltar el clam del poble que va rebre de valent l’1-O. No per càlcul. No per unes sigles. Per patriotisme. Ho teniu clar? Demostreu-ho, sisplau!