FLISTFLAST

Del 1977 al 2017: "Saca el güisqui Cheli" i Xirinacs

Fa 40 anys. Anys i anys. Per molts anys. Però s’ha parlat ben poc dels danys col·laterals de les primeres eleccions a Espanya. Sí, el 15 de juny de 1977. Una tragèdia. Una catàstrofe. Parlo, evidentment, de la dissolució del grup de música Desmadre 75. Perquè ells ja van avisar, el 1975, via ouija d’etanol, el que vindria: “ ¡Saca el güisqui Cheli para el personal, que vamos a un guateque. Llévate el casete pa poder bailar como en una discoteque! ” Visionaris, lúcids, cafeïnics... sabien que aquella Espanya que sortia de la dictadura s’acabaria convertint en un cafè per a tothom, perdó, vull dir en un whisky per a tothom. En una barra lliure. En un estat del benestar autonòmicament alcohòlic. Bum! Per això el grup va petar l’any de les eleccions. El seu darrer disc és misteriosament explosiu: Arradio canuto (1977). Estem davant d’un títol de plàstic cabalístic. Pura hermenèutica LP. Circularment sibil·lí. Fill d’una natura críptica, ja que el disc no parava de girar i, per tant, arrodonia una transcendència, que volia fer-nos veure el parany d’aquella Espanya rotunda, rotonda, de nova bola de hàmster esfèric obès que no para de donar tombs. Girem.

Aquests dies es recordaran les eleccions de 1977 com el Sant Grial de la democràcia espanyola. Com el carboni 14 de la pansició, perdó, vull dir de la Transició. Es dirà que van ser l’ antiaging d’una nació més antiga que els rebesavis d’Adam, Eva, la serp, la poma i la gallina Turuleca. Perquè aquelles eleccions van ser llum, neons, fosforescents. Així, s’enfosquien, morien les defenses del dret de l’autodeterminació de les nacionalitats d’Espanya que el 1974 el PSOE feia des del congrés de Suresnes, a l’exili (i l’embrió del PSC el 1977 també defensava). Aquell Felipe González flamant secretari general amb americana de pana de postveritat de futur. S’estavellaven les defenses de l’autodeterminació dels pobles que democratacristians espanyols com Joaquín Ruiz-Giménez feien el 1976 al congrés d’Unió (el primer d’un partit polític des de la República). Tots els whiskys al sol brindant pel dret d’autodeterminació que venien de tota la pell de brau-frau borratxa ja no despertaven de la ressaca de l’engany. Fins i tot l’opció federal que defensaven molts partits que anaven entrant sigil·losament a clíniques de desintoxicació per fer-se un ràpid lífting descentralitzador. L’evolució és això: ara, totes aquelles promeses, desitjos, bones paraules, dites i signades, són negades, i s’han convertit en il·legals, amorals, anticonstitucionals, perseguides per l’estat de setge del nacionaljudicialisme espanyol i per alguna dictadura sanitària que afirmarà científicament que fan pujar el colesterol i que desorienten els espermatozous que, en comptes de trobar òvul, troben llobarro i l’espècie humana, així, podria desaparèixer i mutar a sirena camionera. Però i la sardina?

Ja ho va dir el capità Nemo: “Val més ser cap de sardina viva que cua de tauró mort”. Sardina viva, fresca, espernegant va ser aquell senador independent escollit el 1977: Lluís Maria Xirinacs. Va ser un Gary Cooper català: sol davant el perill. I va desenfundar. Va presentar una Constitució alternativa a la de 1978. L’hi van rebutjar tot. Esmena a esmena. Sol es va quedar defensant aquelles pells de braus: aquella confederació d’estats. On la sobirania resideix en la nació, que té dret al seu propi estat. Durant anys sol i atonyinat. 40 anys després s’ha demostrat que el que tenia raó era Xirinacs. Aquell individu titllat de friqui ara el que defensava és mainstream, massiu. I a Espanya el mainstream de 1977 és friqui ara. I Desmadre 75 ja ho va veure: no era democràcia, era dedocracia. I Chelino ha tingut prou whisky per a tothom.

Més continguts de