Del musclo a la nació

En un sopar amb gent jove d’orientació vagament vegana, l’arribada d’una plata de musclos va suscitar el següent comentari: “Els musclos sí que ens els podem menjar, no? Com que no tenen cervell...” Dit sense ironia, tenia un efecte entre còmic i preocupant. Mentre milions de nens passin gana, no vull gastar neurones dilucidant aquests dilemes. Però, preocupin o irritin, reflecteixen un fet indiscutible: afinem l’ètica adonant-nos que la complexitat crea consciència i la consciència crea drets. L’objecte més complex de l’univers és un cervell.

M’ha fet pensar en aquell sopar, i aquella plata de musclos, l’ocurrència de Tabàrnia. Per què Catalunya o Escòcia tenen uns drets, com a subjectes socials, que no té qualsevol tros de territori o població? És, també, una qüestió de complexitat i consciència. Si en termes evolutius, calen milions d’anys per crear l’ordre i l’estructura d’un cervell, en termes històrics calen segles per construir els vincles culturals i emocionals que constitueixen una nació. Què és nació? Ningú ho té clar. La nació emergeix en la mesura que existeix, perquè el fet de ser-ho genera un inextingible clam perquè se la respecti com a tal. Un clam que només s’apaga quan és reconeguda o esclafada. Que aquest sigui el cas de Catalunya, i no el de Tabàrnia, no és cap casualitat.

Reconèixer una nació no és gaire diferent de reconèixer una persona. Passem de salvatges a civilitzats quan entenem que els drets són consubstancials a la complexitat i la consciència que comporta ser humà, i no depenen de cap reconeixement extern. Venim d’una democràcia salvatge, l’atenenca, en què ser humà no generava drets: calia ser ciutadà. I ens mantenim en democràcies salvatges que internen en presons, privant-los dels drets més bàsics, als humans que hi busquen refugi. Quan diem que no sempre el que és legítim és legal estem reconeixent que, en realitat, ens regim per lleis salvatges.

Igual que ser persona genera drets en un entorn humà civilitzat, ser nació genera drets en un entorn polític civilitzat. És una veritat tan clara que la política que nega aquests drets no els nega desafiant-la: nega la humanitat dels humans i el caràcter nacional de les nacions. “Tens menys drets que jo perquè no ets tan humà com jo”, diu el grec al bàrbar o el blanc al negre o tants mascles, en tantes societats, a les seves dones i filles. Però com que això és fals, com que són plenament humans, el clam perquè se’ls respecti com a tals -perfectament audible aquest 2017- és inextingible.

El fons irreductible del pols Catalunya-Estat és que l’afirmació nacional hegemònica a Espanya nega altres nacions: “Tens menys drets que jo perquè no ets nació com jo”. Però els drets d’una nació són consubstancials a la seva existència. Si de debò som nació, les lleis que ho neguen estaran condemnades a seguir jutjant -i empresonant- un clam inextingible que es pot fer molt més fort aquest 2018.

Més continguts de