Del #novullpagar al pols amb l'Estat per la Hisenda pròpia
El greuge que pateixen els catalans amb les autopistes de pagament, combinat amb els efectes de la crisi i el malestar existent pel maltractament fiscal que rep Catalunya per part de l'Estat, han cristal·litzat en una campanya ciutadana que s'expressa negant-se a pagar els peatges. Es tracta d'una campanya espontània que ha superat totes les expectatives que pogués tenir el primer ciutadà a qui se li va acudir la idea i que ha obligat el Govern a fer equilibris entre la comprensió dels motius de fons que mouen els ciutadans a rebel·lar-se i la impossibilitat, com a executiu, d'incitar a incomplir la legalitat. I els equilibris són encara més difícils si tenim en compte que el Govern no ha renunciat, a llarg termini, a desafiar la legalitat vigent en suggerir una Hisenda pròpia.
Les revoltes no es produeixen gairebé mai de forma ordenada, dirigida pels polítics com i quan toca, sinó que esclaten quan la gent n'està tipa, i el poder de les xarxes per escampar el malestar està sent espectacular. L'èxit del #novullpagar, com el que van tenir abans les consultes per la independència o el 15-M, fa evident que els governs tenen cada cop més difícil gestionar la tensió que provoca la incapacitat del sistema democràtic per evitar que el dia a dia sigui cada cop més difícil de pair.
Aquest diagnòstic no ha de ser obstacle per reflexionar sobre la iniciativa #novullpagar. La protesta va més enllà del rebuig a un determinat model de mobilitat (caldria, sobretot, desenvolupar un model harmònic a l'Estat: que es pagui arreu o enlloc) i es planteja com un desafiament global a un Estat que discrimina Catalunya. La perjudicada per la protesta és una empresa de matriu catalana, que té els seus contractes, i no causa cap perjudici directe a l'Estat. S'acosten moments en què es plantejarà de forma més directa el pols amb Madrid, com per exemple quan es demani tenir una Hisenda pròpia perquè els impostos es quedin a Catalunya.
