06/04/2016

Del proletariat al paternariat

3 min
Del proletariat al paternariat

Originàriament, el concepte de proletariat feia referència a la relació utilitària que s’establia de manera natural entre pares i fills, a la traducció social d’un tipus d’estructura familiar. Els proletarii romans eren els que només posseïen proles, és a dir, la seva pròpia descendència, els seus fills i filles. Eren proletarii en dos sentits. L’únic que podien aportar a l’Imperi era mà d’obra, i posteriorment soldats (al començament, no eren admesos a l’exèrcit). Així mateix, l’única garantia de supervivència durant la vellesa era la solidaritat familiar de la seva prole; com més extensa, millor. Els nombrosos fills dels proletarii, doncs, revertien positivament en la col·lectivitat i també constituïen alguna cosa semblant a un pla de pensions privat. Karl Marx va conèixer aquest concepte a través del dret romà, i al Manifest comunista (1848) el va traslladar a la realitat de la Revolució Industrial. Els obrers fabrils van convertir-se de cop i volta en proletaris. Durant anys i panys s’ha repetit que l’admonició que clou el Manifest comunista (“Proletaris de tots els països, uniu-vos!”) pertanyia al testament del capellà ateu Jean Meslier. Això és rigorosament fals: en temps de Meslier (1664-1729) la noció de proletari no existia (al testament de Meslier es diu: “Unissez-vous donc, peuples [...] pour vous délivrer de vos misères communes!”). En tot cas, el que volem subratllar és que el terme proletari fa referència al paper socioeconòmic dels fills en relació, d’una banda, al conjunt de la societat i, de l’altra, als seus pares.

En l’actualitat, les dificultats d’emancipació dels joves derivades tant de la crisi econòmica com de legislacions que generen contractes laborals abusius, passant per l’efecte desindustrialitzador de la globalització, han fet aflorar a Europa unes relacions entre fills i pares que suggereixen una mena de capgirament simètric de la figura del proletari. Ara és tot just la prole qui, a nivell privat, obté la seguretat econòmica dels pares fins a una edat manifestament anòmala. A nivell col·lectiu, aquest joves amb ingressos molt limitats o inexistents contribueixen, però, a una redistribució de la riquesa a través del consum: aquest és, de fet, el secret de la supervivència d’un sistema amb uns índexs d’atur delirants, molt superiors al 50%. D’aquest segment de població n’hauríem de dir paternariat, per un més que visible paral·lelisme amb la noció de proletariat. Si el problema, fa només un segle, era com una persona podia assegurar-se uns ingressos en la vellesa a través dels seus fills, s’ha transformat avui en el repte d’assegurar-se uns ingressos a través dels pares durant un període anormalment llarg de temps. Si l’estructura assistencial del proletariat era possible gràcies a una natalitat altíssima, la del paternariat funciona justament gràcies a una natalitat baixíssima: els protagonistes del baby boom de la dècada del 1960 hem tingut pocs fills, poquíssims, però nosaltres som una collada. Aquesta és, al capdavall, l’explicació demogràfica del paternariat: amb els nostres ingressos podem mantenir tota una generació mancada d’estabilitat laboral.

M’agradaria deixar molt clar que quan parlo de paternariat no ho faig en un to irònic ni molt menys despectiu: que tota una generació no pugui emancipar-se quan toca és molt greu. No estic parlant de “fills de papà” ni de res que s’hi assembli. Això seria simplificar i fins i tot ridiculitzar un fenomen preocupant. Hi ha coses pitjors, però: aplicar l’apel·latiu “precariat” a algú que està utilitzant l’última generació d’iPhone per matricular-se en un màster de 20.000 dòlars en una universitat privada nord-americana no és seriós. De fet, deu ser ben difícil fer-ho mirant als ulls a un immigrant que reparteix bombones de butà cobrant només propines. Perquè el precariat real, el de debò, és això, i només això. Jugar amb aquesta paraula em sembla immoral.

En la formació del govern espanyol hi ha ara mateix una qüestió generacional que sembla tabú. Podem representa explícitament el paternariat espanyol: repassin, un per un, els líders del partit, tant a Espanya com a Catalunya, i entendran de què els parlo. José Antonio Errejón, el pare d’Íñigo Errejón, porta més de 30 anys sent un altíssim càrrec de l’administració central, mentre que el seu fill és, als seus 32 anys, un simple contractat universitari. Pertany al precariat? Em semblaria molt cínic dir que sí. Errejón pertany al paternariat, com moltíssims altres, i això no el desacredita com a polític ni el fa pitjor o millor que cap altre ciutadà.

stats