DIA INTERNACIONAL DE LA INFÀNCIA

Delictes de lesa infància

Arriba el 20-N i aquest any la vulneració dels drets dels infants es fa visible, de manera significativa, en la inhumana realitat dels fugitius de les guerres. Però, mentre miro d’acabar aquest text sonen trets a París. No apareixen rostres d’infants però puc imaginar el desconcert dels infants i adolescents quan senten la informació. Sento al tren un escolar que es pregunta si ara vindran aquí a matar-nos. He de canviar el text que tenia escrit i parlar de 2 tipus de drets vulnerats: dels somnis infantils impossibles i del mirall de la humanitat que es fa miques davant seu.

El drama icònic de l’Ailan ofegat a la platja reflecteix molt bé les nostres permanents contradiccions. No suportem descobrir que matem infants i, alhora, no ens preguntem per les vides que han de viure, pels oceans de maltractament que han hagut de travessar fins a arribar a l’horitzó de la nostra platja. Quan els recullen morts a la sorra vivint un drama, però a poc a poc les nostres emocions tornen a la tranquil·litat de l’oblit.

Entre els que fugen hi ha molts infants, però sempre podem fer veure que no els veiem, queden difuminats entre el paisatge adult. Tanmateix hi són i estem obligats a pensar de manera específica en ells i elles per acomplir la llei. Com que vam signar la Convenció de Drets dels Infants, la resposta no pot quedar inclosa en la no-resposta que donem als adults. Si hem posat a les lleis que cap persona entre 0 i 18 anys pot ser privada del dret a sobreviure, del dret a anar a escola, del dret a no posar en perill la seva salut, del dret a tenir infància, a viure com a infants i no patir per culpa dels adults... ¿podem cometre el delicte de parar-los entre fang i filferro? No hi donem voltes. Aquesta il·legalitat és un delicte de lesa infància, anterior al de lesa humanitat que cometem amb els seus pares. La Convenció, 26 anys després de ser aprovada, torna a tenir un paper secundari. Totes les lleis de control i ordre adult li passen per sobre i l’arraconen. Per què -ara que està tant de moda el verb- no acordem que quan la infància busca refugi no valen aquestes lleis i s’han de desobeir? Primer els infants. Primer les lleis que afecten els infants (de passada també aquí, a casa nostra).

Si, al final, els deixem arribar a algun refugi res s’ha acabat. Queda la gestió del que han viscut. Fer possible el seu dret que les ferides no deixin cicatrius permanents. Comença la cura perquè tinguin prou dosi de felicitat infantil compensadora. Comença la construcció de vides d’infància amb unes mínimes dosis de normalitat vital. Queda que algú els ajudi a posar sentit a la irracionalitat de tot allò que han viscut. Queda posar-se en els seus ulls i descobrir com ajudar-los a tornar a somniar.

En algun moment apareixerà el futur i el seu dret a imaginar-lo. És quan no podem acceptar que el refugi hagi estat un aparcament oblidat per anar creixent. Poca gent es pregunta avui, per exemple, com han estat, com són les infàncies en els campaments de refugiats del Sàhara, però fa quaranta anys que tenen infàncies sense esperança, ni carnet d’identitat. Acollir-los vol dir pensar activament, des del primer dia, com podran recuperar la seva autonomia, el seu dret al retorn. Si més no perquè els hem reconegut el seu dret a pertànyer a alguna terra, a ser infants d’algun lloc.

El mirall dels adults

Si he fet sentir al lector que aquesta infància queda lluny (tot i que en un món de virtualitat digital com el nostre no hi ha temps ni espai), sempre ens queda París. Descobrir com les infàncies pròximes s’han endinsat en la deshumanització d’aquests dies. Els seus adults han pensat majoritàriament en la protecció i, alguns, a evitar que el drama alterés les seves vides. Però, des de la Convenció, he de dir que ha estat un dur exemple de com vulnerem el seu dret al mirall dels adults.

Els infants tenen dret que els adults els escoltin i els retornin explicacions coherents del món que descobreixen (equilibrant l’educació en la pròpia cultura amb la construcció i l’expressió lliure de les seves idees). ¿Hem pogut explicar la irracionalitat?

Ara és quan necessiten descobrir que també en dubtem, que no vivim en un món en què tot està bé. Ara era el moment per ajudar-los a pensar i a descobrir que no existeix cap idea, cap déu, que justifiqui ser violent. Ha estat una ocasió per mirar rere el mirall i descobrir els altres infants, els que pateixen vides que condueixen a matar.

Recordem. Tenen dret a tenir infància, a imaginar futurs, a trobar sentits a la vida que han de compartir.

Més continguts de