Dels Jocs Olímpics a Eurovegas
El 1992 els Jocs Olímpics van significar un fabulós impuls econòmic. Van catalitzar la societat des de l'esperit cívic amb un fantàstic moviment de voluntariat. Van impulsar la imatge internacional de la ciutat, associada als seus valors culturals i a la renovació urbanística. Tot això ha reportat, les dues darreres dècades, un flux turístic espectacular i un legítim orgull de feina ben feta. Va ser una operació rodona, llargament pensada, una il·lusió col·lectiva impulsada pels poders públics en coordinació amb el sector privat.
Vint anys després, el Govern, amb poc marge de maniobra política i ofegat financerament, sense aeroport ni pacte fiscal, s'agafa a una inversió milionària marca Las Vegas, amb el joc d'apostes com a emblema. Per molt que es vulgui blanquejar, la imatge és la que és. És evident que la crisi econòmica i l'atur galopant demanen actuacions d'impacte ràpid: quan es governa cal gestionar el curt termini. Però és igual d'evident que som a anys llum de la política en majúscules, amb visió de futur, que relligui negoci privat amb una idea ambiciosa de país, que sumi economia amb cultura, que impulsi valors com l'esforç i l'excel·lència. No havíem d'anar per aquí?
Doncs no. El simple fet de posar en dubte que Eurovegas sigui el camí ja ha començat a ser ridiculitzat amb passió progovernamental: boicot purista, cultura del no, populisme demagògic, ingenuïtat progre, frivolitat irresponsable, defensors dels ocellets... Un debat de molt nivell, vaja.
