Dels conqueridors (1915)
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsÉs impossible haver estat damunt el sòl americà sense retre una memòria als Sobrehumans i als Inhumans que guanyaren a la raça caucàsica, a la religió catòlica i a la família llatina l’Amèrica, aquesta cosa immensa, plena de misteris i d’impossibilitats. Hem passat alguna estona d’ençà que un progressisme retòric trobava en la conquesta espanyola un pur fenomen de rapacitat i crueltat; i potser d’altra banda, el nostre humanisme renaixent torna a prear la possible grandesa d’un facinerós genial (per la qual cosa no es necessita ser un Barbey d’Aurevilly, o, més modestament, un Valle Inclán, sinó que ens basta el vell optimisme mediterrani i antigues vinculacions com la dels Almogàvers i el valencià Cèsar Borja). Hem llegit la història -escrita entre malediccions per un progressista americà- de Joan d’Aguirre, i no ens podem guarir d’una certa simpatia per la seva “unitat de caràcter”. Després d’haver comesos cruels assassinats, ell firma “Joan Aguirre el Traïdor”, dient que el corb no pot ser menys negre del que són les ales, i que, millor que compungir-se, és fer-se un reialme en terra americana perquè “el cel és per a qui el mereixi i la terra per a qui la guanyi”. Té per bandera un tafetà negre amb dues espases vermelles encreuades. Es confessa un dia, i els seus pecats són de tanta malesa que el pare no el vol absoldre: ell que el fa penjar. Acorralat, s’adreça a la seva jove filla, i tot dient-li: “No vull que, en ésser jo mort, puguis esdevenir mala fembra, ni que et diguin la filla d’un traïdor”, la mata amb el seu coltell. En la seva execució, la primera bala d’arcabús el fereix en el braç: -“Mal ensopegada” -diu fredament. La segona el fereix al pit: -“Aquesta és bona” -són ses darreres paraules-. Joan d’Aguirre era dels que creuaven les cordilleres, desafiaven les tempestes, descobrien els enigmes d’una naturalesa nova, supersticiosos de la seva estrella, calcigadors de la terra, enfurits contra l’home, i duent en el cor corromput, així com una sageta dreturera, el nom de Déu. -Potser una de les funcions més altes de la química social és la conversió del presidiari en heroi; ¿no podríem, en nostres dies, trobar quelcom de millor que el batalló disciplinari? A Espanya, com a país socialment primitiu, una gran quantitat d’energia racial fuig, estúpida, cap a la delinqüència...
