ABANSD’ARA

Dels dependents de comerç

Glosa completa d’Eugeni d’Ors (Barcelona, 1881 - Vilanova i la Geltrú, 1954) a La Veu de Catalunya (8-IV-1908). Feia cinc anys de la fundació del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), associació sindical, assistencial i cultural catalanista que aplegava oficinistes d’empreses i dependents de botigues. Els membres més actius de l’entitat es van vincular uns vint anys després al Partit Català Proletari (un dels quatre fundadors del PSUC el 1936) i a Estat Català (partit integrat a ERC el 1931). El CADCI, a la Rambla de Santa Mònica, va ser un dels pocs llocs on joves armats es van mantenir fidels a la Generalitat el 6 d’octubre del 1934, fins que van ser vençuts per les tropes que assetjaven l’edifici (foto de després de la batalla). D’Ors menciona els “diumenges” pel fet que els dependents de comerç només tenien festa els diumenges a la tarda.

Útil cosa seria, ja ho crec, que els nostres escriptoris comercials pleguessin cada dia a les cinc o a les sis de la tarda, com els interessats han demanat insistentment en aquestes mateixes columnes. La demostració de que els afers ne sortirien amb això beneficiats m’ha convençut. Però ja no necessitava que ningú em convencés dels avantatges que la reforma aportaria a la nostra vida civil... Prou sabia jo tot lo que deu aquesta, en general, als “diumenges” dels dependents de comerç: prou presento lo molt que son aport generosíssim a la lluita per la constitució nacional i per la cultura pot augmentar amb la lliure disposició d’unes hores més per jornada. Si la dita lluita comportés, com les militars, premi en creus i medalles, estic ben segur de què, en justícia, l’heroisme dels dependents de comerç se n’enduria bona part d’elles... Però també estic segur de què lo que aquell, posats a escollir, reclamarien com a recompensa no serien creus i medalles precisament, sinó unes hores, unes hores cada dia, per a encara més lluitar... ¡Prou les retrobarà el be comú, aquestes hores!... Encara que per un cantó es perdessin -que, ja ho hem dit, no es perden-, després tots plegats les recolliríem tornades en flors de Civilitat... Hores serien tan fecundes com les més fecundes que coneguem. Donar hores a n’aquesta esplèndida joventut que tenim ocupada en els escriptoris serà com deixar diners al mil per cent. En mans i en cors tan àgils i fervorosos, el Temps meravellosament fructificarà. Enric Bergson, el gran filòsof contemporani, lliga estretament amb la noció de Temps la de la Causalitat. El Temps, el Temps sol, ve a dir, sense necessitat de Matèria, sense necessitat de Substància, té capacitat per a generar... Vet aquí una cosa més fonda que el “Time is money” dels saxons... Vet aquí unes gotes de Metafísica, amb què amanir els actuals desitjos de nostres dependents de comerç.

Més continguts de